spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (maig 2011): "Catalunya: Quo Vadis, PSC?"

 

La vida política catalana inicia una nova etapa, emmarcada en el fracàs de la reforma de l’Estatut i la subsegüent sentència del Tribunal Constitucional espanyol. De fet, no s’han assolit cap dels quatre principals objectius que impulsaren la reforma: 1) aconseguir un reconeixement formal, legal, de Catalunya en tant que realitat nacional diferenciada, 2) ampliar i, sobretot, protegir l’autogovern de les constants invasions del poder central, 3) establir unes relacions intergovernamentals de caràcter bilateral, sense que la Generalitat quedés subsumida en una negociació multilateral a 17 bandes, i 4) posar les bases d’un nou sistema de finançament que assegurés uns rendiments similars als del concert econòmic basc. Resulta completament lògic que, vist aquest fracàs, la percepció i expectatives de bona part de la ciutadania catalana hagin girat vers posicions independentistes. Resultaria incongruent que no creixessin les posicions rupturistes respecte un status quo que no reconeix Catalunya com a realitat nacional, que la condemna a un autogovern de segona divisió i mala qualitat, i que espolia els seus recursos econòmics. En aquestes condicions, una Catalunya dins de l’estat espanyol no resulta viable.
 
De raons per la independència dins de la UE en sobren: econòmiques, polítiques, internacionals, fiscals, lingüístiques, culturals, simbòliques, esportives, etc. En les democràcies del segle XXI, les voluntats de les majories, si són “clares” i segueixen procediments democràtics, resultaran imparables. En canvi, si les coses es fan malament, la situació del país quedarà hipotecada durant dècades. Aquesta nova etapa, molt més rupturista, implica una perspectiva internacional clara i estratègies a tres nivells interns: 1) els moviments de la ciutadania –que podrien aglutinar-se, per exemple, a partir de l’Assemblea Nacional per l’Estat Propi recentment iniciada; 2) les associacions i organitzacions de la societat civil; i 3) els partits polítics i les institucions del pais. Resulta important no confondre aquests tres nivells, les seves estratègies i les seves mobilitzacions i organització. La responsabilitat política dels dirigents d’aquests tres nivells és màxima. Cal ambició, plans de ruta clars i transversalitat, però també complicitats, intel·ligència i, sobretot, molta professionalitat.
 
Previsiblement, en els propers anys viurem una radicalització nacional en les dues direccions.   El principal problema no és què passarà en els sectors espanyolistes de Catalunya (en termes polítics, el suport a PP i Ciutadans probablement creixerà), sinó que passarà en el bloc, quantitativament més important, del catalanisme. I aquí, el punt clau és l’evolució del PSC.
 
Dit en termes sintètics: tot està en veure si la “C” passa a ser més important que la “P”. La pràctica d’aquest partit fins ara ha estat comportar-se, predominantment en els moments claus, com una delegació regional del PSOE. La “P” ha estat la seva característica dominant, molt per sobre de la “C”. L’actuació dels seus ministres en el govern central i dels seus 25 diputats actuals en el Congrés resulten equiparables a si haguessin estat escollits a Murcia o La Rioja. El PSC és actualment un partit sense nord, sense projecte, sense lideratge i submís al PSOE, un partit nacionalista espanyol imbuït d’una forta cultura jacobina i unitarista que és letal per Catalunya. La cultura federal i plurinacional són alienes al PSOE. El PSC ha de decidir que vol ser a partir d’ara, quina és la seva principal col·lectivitat de referència, quin és el seu horitzó. I decidir-ho sense “fugir d’estudi” amb “federalismes” inconcrets. En haver fracassat la lògica del pacte, la lògica política futura serà més aviat una lògica de confrontació. Catalunya necessita un PSC propi. Un PSC amb una “C” forta. Si manté la seva posició actual acabarà essent el principal problema per l’emancipació de Catalunya. El PSC es pot convertir en un càncer pel país. Quo Vadis, PSC?.
 
 

 

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment