spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (Maig 2018) : "Diàleg?: línies verdes"

¿Estem entrant realment en una nova etapa en el conflicte nacional-territorial de l’estat?. Una “paraula màgica” repetida és “diàleg”. Només enunciant-la s’estaria a prop d’arribar a una solució. És així?

Un diàleg inclou diversos elements: 1) els objectius dels interlocutors: obtenir acords?, fer-ho veure sense desviar-se de les posicions inicials?, guanyar temps?; 2) sobre què es dialoga?, com s’estableix l’agenda?; i 3) amb quin procediment, amb quin calendari?.

 “Diàleg” és un concepte buit si no va acompanyat d’objectius, continguts, procediments i calendari. És possible? No és cap impossibilitat lògica, però la pràctica convida a l’escepticisme.  

Hi ha solucions institucionals per triar en la política comparada de les democràcies. No cal inventar res. El problema no és aquest.

Crec que si no s’entoma sense embuts el veritable tema de fons, la institucionalització d’una democràcia moderna en una societat plurinacional, no hi haurà cap avenç significatiu. Una solució estable requereix dues condicions: a) noves regles polítiques i constitucionals sobre drets, llibertats, institucions, símbols, competències, economia-fiscalitat, política europea i internacional; i b) garanties de que les noves regles es compliran i què fer si no es compleixen. Son dues condicions diferents que demanen acords diferents.

Escepticisme. Tanmateix, fem un exercici de política-ficció. Començar establint “línies vermelles” equival a negar el diàleg. A banda del tema dels presos i exiliats, presentar com inqüestionables la Constitució/Unitat d’Espanya o el 1 d’octubre/República Catalana és el mateix que no mostrar interès en arribar a acords. Dir que cal “dialogar dins de la llei” només te sentit si es vol trobar una llei molt millor que l’actual, la qual és bona part del problema. Més aviat crec que convindria començar amb un relat abstracte i compartit basat en les “línies verdes” de possibles acords de futur: trobar solucions basades en el respecte mutu i en els valors democràtics. De moment, sense concrecions.

A Catalunya, el model constitucional de 1978 ha quedat molt obsolet. Per molts catalans, viure en la democràcia espanyola és semblant al que diu un dels personatges d’Henry James (Retrat d’una dama): “viure com vivia era com llegir un bon llibre en una mala traducció”.

M’arrisco a mostrar un possible mètode genèric (amb l’obvi perill de rebre crítiques de totes bandes). Un primer pas consistiria en establir les esmentades “línies verdes” per part dels dos governs i la voluntat d’arribar a acords estables de futur. En una segona etapa, el diàleg podria partir de dos equips paritaris de tècnics (economistes, politòlegs, juristes, etc) que establissin lliurement propostes per encarrilar el tema de fons (crec que els polítics actuals no estan en condicions de fer-ho; els tècnics no se sap). Posteriorment el diàleg retornaria als polítics institucionals, els quals podrien posar a referèndum les possibles solucions acordades.

Ingenuïtat?. Les dificultats salten a la vista, especialment quan des de la capital no es parla d’un diàleg real sinó d’acatament i d’aplicar un 155 al quadrat. Hi ha una profunda desconfiança mútua, dues “cultures polítiques” amb diferents imaginaris sobre la història, el present i les perspectives de futur, una preparació analítica millorable en la majoria de partits (constatable en els seus documents), així com una absència de mediadors internacionals.

Els estadistes es mostren quan les circumstàncies, les lleis i els actors polítics son part del problema més que de la solució. De moment, el mapa d’estadistes és un desert. Qui encarrilés el conflicte de fons tindria un lloc rellevant a la història. Qui sap, la vida te sorpreses. “Un president o un líder –escriu R. Kaplan- pot tenir un intel·lecte pobre però malgrat això mostrar un bon criteri” (The Return of the Ancient Times). Tucídides deia una cosa semblant sobre els problemes de la democràcia grega.

L’estat te recursos legals, econòmics, mediàtics i internacionals per seguir aplicant vies repressives. Però quan més de dos milions de ciutadans de Catalunya donen suport a partits independentistes i bona part d’ells han desconnectat racionalment i emocional de l’estat, la repressió no sembla una manera intel·ligent de gestionar la qüestió. Si en el segle XX dues dictadures no van acabar amb el catalanisme menys ho farà una democràcia creixentment degradada en el segle XXI. Pels independentistes és irracional deixar de ser-ho si no es soluciona el tema de fons, que es un tema de reconeixement i d’acomodació política.

No estem només davant el contrast entre dos nacionalismes, sinó davant d’una oportunitat d’establir una democràcia i un estat de dret avançats i congruents amb el pluralisme nacional de la societat.

La història de la ciència mostra que sovint s’avança plantejant preguntes ingènues. Començar des d’unes línies verdes podria ser un primer pas. L’alternativa és seguir instal·lats en el conflicte durant molt temps, amb els costos que això suposa per tothom.

Diàleg?. Sí, però sense fer comèdia. Plantejant solucions al tema de fons.

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment