spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (març 2014): "Hi ha terceres vies comprables?""

 

A banda de la independència, quins models territorials podrien resultar avui suggestius per una majoria de ciutadans de Catalunya? Per respondre aquesta qüestió, un tant complexa, cal tenir presents com a mínim tres elements bàsics: les teories federals aplicades a societats plurinacionals, els casos pràctics que ofereix la política comparada, i les característiques concretes del cas a analitzar (històrics, institucionals, principals actors, cultura política, etc).
La pregunta anterior remet a la possibilitat o no de combinar la perspectiva d'una unitat política federal, que normalment predomina entre els grups nacionals majoritaris dels estats, i la perspectiva d'una unió política, de caire confederal, que acostuma a predominar en les nacions minoritàries. Aquests dos tipus d’entitats solen basar les seves posicions respectives en conceptes i valors que, tot i fer servir sovint les mateixes paraules, tenen significats diferents. Resumint molt, aquesta diferència expressa dues concepcions clàssiques contraposades del federalisme.
 
D’una banda, la concepció madisoniana posa el centre de gravetat en el govern d'un estat-nació, destacant la supremacia del poder central sobre els poders federats (J. Madison, Federalist Papers, 10, 51). Aquí la federació és més important que les entitats que es federen. És el tipus de federalisme defensat habitualment pels nacionalismes d’estat. D’altra banda, la concepció althusiana, més confederal, posa el centre de gravetat en el govern de les entitats que es federen (Althusius, Política Methodice Digesta VIII). És el tipus de federalisme sovint defensat per nacionalismes no estatals. La primera concepció ha estat dominant en les federacions clàssiques. La segona ha estat posada al dia per acadèmics i polítics de contextos plurinacionals en les dues darreres dècades. Segons en quina d’aquestes dues concepcions ens situem, obtindrem diferents conclusions, normatives i institucionals, en relació al reconeixement nacional i en tots els àmbits de la divisió de poders.
 
D'altra banda, les anàlisis de política comparada mostren que els reptes sobre drets, institucions i regles de decisió són més complexos en les democràcies plurinacionals que en les democràcies uninacionals. També mostren que el marc madisonià del federalisme presenta greus deficiències en el moment d’oferir institucions i regles liberal-democràtiques de reconeixement i protecció de les nacions minoritàries. El nacionalisme d’estat i la prevalença del poder central estimulen la jerarquització del sistema polític, especialment quan les institucions i actors polítics de l’estat es caracteritzen per una absència de cultura política federal i, sobretot, de cultura política plurinacional.  
 
A partir d’aquests elements, crec que en el cas espanyol només s’albiren dues possibles respostes a la pregunta formulada al principi d’aquest article:
1) un model de partenariat, situat entre la independència i uns acords de caràcter confederal (cap d’estat tipus commonwealth, passaports compartits, uns pocs impostos específics...)
2) un model plurinacional amb trets confederals i asimètrics que incorpori tècniques d’opting in i d’opting out, dret de vet territorial en institucions compartides, un autogovern molt ampli –incloses competències en l’àmbit internacional- i jurídicament “blindat” d’ingerències externes en tots els àmbits decisius (econòmics, socials, fiscals, simbòlics, europeus, culturals, lingüístics educatius, esportius, etc), així com el dret democràtic de secessió. Les tècniques existeixen. Només cal la voluntat d’aplicar-les.
 
 
Es tractaria, així, de que Catalunya fos a la pràctica una entitat independent (primer model), o bé fos una entitat dins un sistema amb trets fortament confederals i asimètrics en relació tant al reconeixement nacional com a l’autogovern (segon model). En aquest últim cas, però, el punt clau és la inclusió del dret de secessió. Sense aquest dret no hi hauria cap garantia de que el poder central i les institucions de l’estat respectessin els acords establerts en una hipotètica nova constitució espanyola. La desconfiança romandria. I el tema bàsic seguiria sense resoldre’s. Aquesta és una conclusió extreta dels més de 30 anys transcorreguts des de la Constitució de 1978.
Crec que avui només algun d’aquests dos models resultaria suggerent, és a dir, “comprable” com a “tercera via”, per part de la majoria dels ciutadans de Catalunya. A banda d’aquests dos models, la tercera via és una via morta.
Tanmateix, ¿algú s’imagina a PP i PSOE pactant una reforma constitucional que establís un d’aquests dos models per Catalunya?. Òbviament, la darrera “proposta” del PSOE (Granada, 2013) queda molt lluny del segon model. És una proposta que no surt de la lògica regional i jeràrquica d’estil jacobí de l’esquerra tradicional espanyola. De fet, no és ni tan sols una proposta federal i encara menys plurinacional. A més, hauria de pactar-la amb el PP (!). Resulta una proposta alhora molt insuficient i gens realista. Mera retòrica pel consum intern socialista.
A partir d’aquests elements, la independència es revela com una via molt més realista per tal de que el país pugui emancipar-se i projectar-se al món globalitzat des de la seva pròpia personalitat col·lectiva. En poc temps Catalunya pot ser un dels estats amb uns índexs més alts de benestar econòmic, social, cultural i de solidaritat internacional.

 

 

Comments

# Hamsa
lunes, 31 de marzo de 2014 11:32
Gràcies per posar rigor en aquest nostre paisatge polític.
# joan camps
viernes, 4 de abril de 2014 5:37
Compte amb l'ambigüitat del concepte federalisme. La proposta del PSOE de Granada i del PSC publicada per la Fundació Campalans també parlen de federalisme. Amb això el PP podria arribar a estar-hi interessat. Canviar la forma per a que res canvii. I d'això ja en tenim prou experiència. Mentre podrien desmuntar el suport polític al procés. Amb això ja en tindrien prou

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment