spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (juliol 2011): "Kant i quàntica a la platja"

 

Dins de la història del pensament occidental, resulten fascinants aquells moments en que alguns investigadors han reflexionat sobre els límits inherents a com pensem la realitat. D’una banda ens trobem amb les tesis i teoremes de limitació estudiats per la lògica contemporània. D’altra banda, les mateixes disciplines científiques comporten limitacions epistemològiques específiques. Aparentment, semblaria que quan emprem qualsevol llenguatge humà, aquest hagués de resultar neutre respecte al coneixement que obtenim. Però des de fa temps sabem que això no és així. El mateix pensament, construït lingüísticament, tendeix a establir paranys en els que hi queda atrapat. Allò que ens permet conèixer és alhora un dels límits del nostre coneixement.
Kant és el filòsof dels “límits”. I també és un dels “filòsofs de la sospita” sobre cóm els humans pensem el món. Com a mínim a tres nivells: 1) epistemològic, 2) moral i 3) polític. Es basa en precedents d’autors anteriors en cadascun d’aquest nivells: Aristòtil, Montaigne i Hume en el primer, altra vegada Hume en el segon, i Hobbes en el tercer. Centrem-nos en el nivell epistemològic.
En la secció sobre la “Dialèctica Transcendental” de la seva Crítica de la Raó Pura, Kant estableix clarament la diferència entre allò que pensem i allò que coneixem. No podem conèixer tot allò que pensem. El coneixement es limita als “fenòmens”. Quan ens falten referents empírics estem condemnats a pensar coses sense poder-les conèixer. Tanmateix, el nostre cervell ens indueix sempre a pensar més enllà dels fenòmens, a pensar sense conèixer. Kant, en aquesta secció de la primera Crítica està prefigurant alguns dels “teoremes de la limitació” de la lògica moderna. Vegem-ne alguns exemples.
Seguint l’estela de les paradoxes lògiques assenyalades per alguns filòsofs estoics de la Grècia antiga (si un cretenc afirma que “tots els cretencs menteixen”, resulta indecidible si aquesta frase es verdadera o falsa), en els anys trenta del segle passat, Tarski va demostrar que la veritat d’un sistema no resulta definible en el seu interior, sinó que només això pot fer-se des de l’exterior. La veritat no és definible en el llenguatge del sistema en que estem parlant sinó a través d’un llenguatge exterior al mateix (metallenguatge). Posteriorment, un dels seus deixebles, Arrow, va establir el seu famós teorema d’impossibilitat sobre l’agregació de preferències socials. No hi ha cap solució de decisió col·lectiva, per exemple, les preferències dels electors, que sigui compatible amb unes premisses intuïtives bàsiques. Gödel va descobrir que a les matemàtiques hi ha veritats que no són demostrables a partir de les premisses del sistema on s’incardinen (els sistemes formals no són complerts). En altres paraules, veritat i demostrabilitat no coincideixen. Per més axiomes que afegim a un sistema lògic mai aconseguirem “completar-los” del tot (teorema de la incompletud). El projecte de Bertrand Russell i Whitehead de fonamentar lògicament les matemàtiques esdevé un impossible. Tot això no depèn de les opinions que tinguem sobre la ciència o el món, sinó que es tracta de limitacions lògiques internes de manera de pensar dels nostres cervells, uns productes de l’evolució de la vida en aquest planeta perdut, d’una estrella vulgar, d’una galàxia com tantes altres.
D’altra banda, Kant també va treure conseqüències del fet que les categories amb les que pensem el món són nostres; no pertanyen al món. Això també ho assenyala Niels Bohr quan parla de la física contemporània: “la física no descriu la natura, més aviat descriu el coneixement humà sobre la natura”. Però es tracta d’una asseveració que té implicacions sobre què hem d’entendre per “realitat física”. El principi d’incertesa de Heisenberg va suposar una revolució conceptual en el món de la física quàntica: més que de realitat hem de parlar de mesurabilitat. No podem mesurar amb precisió simultàniament la posició i la quantitat de moviment d’un partícula (o la seva energia i el temps que ha existit). Es tracta d’un principi que suposa un límit a allò que podem i no podem conèixer del món microscòpic, però que també ha permès explicar coses que semblen “evidents” però que portaven de corcoll als físics a principis del segle passat, per exemple, per què el sol brilla (a partir de la fusió nuclear), els àtoms existeixen (els electrons no es precipiten vers el nucli de l’àtom), o el terra és sòlid (malgrat tot es composa d’àtoms que estan quasi “buits”).
En fi, els hi explico aquestes coses, malgrat siguem a l’estiu, per mostrar que resulta més raonable entendre el món passant per un escepticisme crític (“elevant-nos” a l’escepticisme, deia Hegel) que a partir de dogmatismes religiosos, polítics, filosòfics, o... basats en un cientificisme ingenu. Al final, la potència de les explicacions científiques augmenta quan es combina amb el coneixement sobre els límits de la seva pròpia estructura interna.
Potser la imatge de la ciència que ens dóna Niels Bohr no va massa desencaminada: “La ciència és com rentar plats. Posem els plats en una pica bruta, els rentem amb un drap brut, i després apareixen nets. En la ciència emprem conceptes poc clars, que posem a prova en experiments poc clars, els resultats dels quals transmetem a camps aplicats poc clars. Tanmateix, malgrat aquest procés, millorem la nostra comprensió de les coses”. Que tingui un bon estiu!.

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment