spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (Abril 2018) : "El llenguatge, una passió que ens domina"

Potser sigui cert que la vida humana, com mostra Shakespeare, és un absurd sense sentit i sense justícia (Rei Lear) o “un conte explicat per un idiota, ple de brogit i de fúria, i que no significa res” (Macbeth). Tanmateix, està sempre immersa en un oceà de paraules presidides per una voluntat de futur. Creiem controlar les paraules que diem, però de fet son elles les que ens controlen a nosaltres.

En un viatge que vaig fer fa uns anys a Galícia amb uns amics ens va sorprendre una pintada feta amb lletres gegants que va provocar una animada discussió de primavera. Deia: “Combate la pobreza. Cómete a un pobre”. No resulta sorprenent que estigués a la paret d’una facultat de ciències econòmiques (Santiago de Compostela).

Després d’uns comentaris inicials sobre els drets i deures en aquesta societat d’ antropòfags, la conversa derivà sobre les paraules que emprem per analitzar problemes socials. En la frase n’hi apareixen dues, “pobresa” i “pobre”. Semblen similars, però quan hi penses una mica veus que son bastant diferents en termes analítics. “Pobresa” és un terme molt abstracte i gramaticalment singular. Subsumeix de cop tots els pobres en una sola categoria. No distingeix entre pobres. Incentiva pensar que si la pobresa és un fenomen singular cal buscar alguna causa explicativa també singular (el capitalisme, la naturalesa humana, etc). Per contra, quan es parla d’un “pobre” (el que t’has de menjar segons la pintada) estem pensant en algú concret, amb nom i cognoms. Estem pensant amb en Joan Pérez o en la Laura Pujol. Ara no cal pensar en les mateixes causes. Pobres diferents, causes (presumiblement) diferents: les condicions socials d’infància, les característiques psicològiques, la mala sort, una vagància inherent, fins i tot una opció triada de vida, etc.

Un grau elevat d’abstracció facilita pensar la realitat en termes més aviat monistes, mentre que la referència a entitats empíriques incentiva fer-ho en termes més pluralistes. Dit sigui amb tota la prudència, l’ús de termes més abstractes és més comú trobar-lo en països de tradició catòlica que de tradició protestant, i més en les concepcions polítiques de l’esquerra que en les de la dreta (recordem que Margaret Thatcher deia que la pobresa no existeix, el que existeix son pobres).

En la discussió sobre les teories de la justícia socioeconòmica del darrer mig segle aquest punt ha estat crucial. Les tradicions clàssiques de l’esquerra (marxismes, socialismes reformistes, anarquismes, etc) acostumaven a parlar de la “justícia social” en termes molt abstractes. La tendència era buscar una causa principal de la “injustícia” de la pobresa i de les desigualtats socials (que son, de fet, dues coses diferents). A partir dels anys setanta el panorama analític canvià profundament. A partir, entre altres elements, de la crisis econòmica sobrevinguda, dels enfocaments del moviment New Right anglosaxó, i de l’influent obra de John Rawls, Una Teoria de la Justícia (1971) que combina els plantejaments normalment no connectats de l’economia clàssica utilitarista amb principis morals d’arrel kantiana, s’introduí una perspectiva més individualitzada en les anàlisis de la justícia socioeconòmica. Calia considerar també les responsabilitats vinculades a l’ús de la llibertat individual. Així, es passà de la perspectiva de la “justícia social” a la perspectiva de la “justícia distributiva” interindividual.

Malgrat que les crítiques del New Right americà i britànic no resulten convincents (crítiques als estats de benestar per vulnerar la llibertat individual, introduir ineficiències, crear institucions burocratitzades, augmentar molt la pressió fiscal, promocionar l’existència de ciutadans “paràsits” que viuen de subsidis i no aporten res positiu a la col·lectivitat, etc) aquestes crítiques posaren de manifest tant alguns problemes de les societats occidentals, com els límits de concepcions tradicionals, inclosa la socialdemocràcia clàssica. A partir d’aleshores la pregunta central de les teories de la justícia socioeconòmica girarà entorn de quines desigualtats han de ser considerades il·legítimes o injustes i quines no ho han de ser.

La dimensió individual de les desigualtats resulta un element moralment rellevant. Això també ha obert definitivament la porta a analitzar altres tipus de desigualtats que no son reduïbles a factors socioeconòmics (desigualtats nacionals, culturals, de gènere, de salut, etc) i que formen part de les anàlisis sobre drets i llibertats col·lectives associades al nacionalisme liberal, al feminisme i a la diversitat multicultural. El contingut de preguntes clàssiques canvia: “igualtat de què?”, “qui son els iguals?” (els co-nacionals, els residents, els ciutadans, la humanitat, tots els animals?), “qui decideix i qui ha de decidir qui són els iguals?”, etc. La dimensió individual també ha canviat la manera d’entendre els estats de benestar, els incentius econòmics, així com les relacions sovint conflictives entre la pobresa i les desigualtats, i entre la igualtat i altres valors també imprescindibles de les democràcies liberals (llibertat, pluralisme, cohesió, equitat, eficiència, etc).

El llenguatge mai és neutre. En cap àmbit. No ho és ni en termes analítics ni en termes polítics i morals. Les paraules son una frontera interior que ens mostra i alhora ens oculta la realitat. Especialment en l’àmbit de la filosofia i de les ciències socials, no es poden fer bones anàlisis si no es tenen en compte els límits i ambivalències dels conceptes emprats. Creiem dominar les paraules que emetem, però de manera semblant a les passions, son elles les que ens atrapen i dominen, sovint sense que ens en adonem. Associem el llenguatge al logos, però actua com un pathos. Ens ho recorda també Shakespeare: “Els nostres pensaments són nostres. Els propòsits dels nostres pensaments sempre van pel seu compte” (Hamlet A3, E2).

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment