Anirien vostès a un metge que diu que té la solució al seu problema abans de saber de quin problema es tracta?. Pretendre aplicar una terapèutica sense establir abans un diagnòstic es pot considerar una actitud, diguem-ne, “curiosa” que no deixa massa ben parat el nivell de cientificitat i de professionalitat de l’ implicat. Doncs bé, aquest ve a ser el plantejament d’alguns partits polítics quan pretenen que “el federalisme” és la solució adient a les tensions territorials/nacionals de l’estat espanyol.
Primer cal disposar d’un diagnòstic del problema, després tenir coneixement de les principals teories federals i dels models pràctics institucionals que ofereix la política comparada i, finalment, aplicar aquests el diagnòstic i coneixements al cas concret. Tanmateix, quan s’analitzen les propostes d’alguns partits la pregunta sobre el diagnòstic ni tan sols es planteja, mentre que els coneixements de teoria política i de política comparada resulten, diguem-ne, dubtosos.
Una pregunta que sembla bastant òbvia abans de proposar solucions és: “federalisme, per a què?”; és a dir, quin és l’objectiu fonamental que es persegueix?; si hi ha varis objectius, quina jerarquització hi ha entre ells?. L’objectiu bàsic, és el de procedir a un reconeixement i acomodació política d’una realitat plurinacional?; o es tracta més aviat de procedir a la descentralització d’un estat uninacional que reconegui uns “fets diferencials”, com la insularitat, el dret civil o les llengües pròpies?; o es tracta d’establir un sistema que sigui funcionalment més eficient des de la perspectiva del conjunt?.
Segons com caracteritzem el principal objectiu triarem aquelles teories, perspectives analítiques i models institucionals de la política comparada que semblin més adients: confederacions; estats associats; federacions –amb graus alts, intermedis o baixos de federalització i de descentralització; federacions simètriques o asimètriques; relacions intergovernamentals competitives o cooperatives; etc.
Resulta força fàcil veure que els objectius i els medis institucionals per acomodar una societat plurinacional no coincidiran amb els dirigits a descentralitzar un estat pensat en termes uninacionals, ni tampoc amb els que volen aconseguir prioritàriament la màxima eficiència funcional del conjunt.
Quan es va procedir al famós “consens” de la Transició de finals dels anys 70, aquell diagnòstic no es va formular d’una manera explícita. Tot i que hi havia el tema històric irresolt de la integració de Catalunya i del País Basc, el resultat jurídic de la Transició va ser una Constitució repleta d’ambigüitats susceptibles de diversos desenvolupaments pràctics, fins i tot contradictoris, i que, a més, va resultar captiva de decisions preconstitucionals com el tipus i nombre de “preautonomies”, que obrí la porta a l’ anomenat “café per tothom”.
Resulta explicable que en aquell moment les coses anessin d’aquesta manera. Es tractava de fer la transició d’una dictadura a una democràcia homologable als estàndards europeus en unes condicions poc favorables a les forces democràtiques: debilitat de l’oposició, amenaces de cops d’estat, lideratge polític d’una l’èlit sortida del franquisme, etc. Tanmateix, que el resultat fos, com diuen els seus defensors, “el millor possible” no el converteix en un bon resultat. De fet, les bases jurídiques adoptades incentiven el que desprès ha passat, especialment a partir de finals dels anys noranta: la ruptura de les ambigüitats constitucionals per part de les institucions de l’estat (govern central, Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem) en favor d’una concepció nacionalment unitarista i uniformitzadora de la Constitució. En el cas de Catalunya, la descentralització s’ha concretat bàsicament en l’àmbit de la gestió administrativa, en contrast amb una clara manca de capacitat de decisió política en els àmbits simbòlics, legislatius, econòmic-fiscals, europeus i internacionals. L’autogovern de Catalunya, com a vegades he dit, és un autogovern “emmental”, és a dir, foradat en pràcticament tots els àmbits d’actuació. És un autogovern de baixa qualitat.
Vista l’evolució de l’estat de les autonomies, te sentit parlar de “federalisme” com una alternativa realista?. Els documents sobre el tema dels principals partits polítics estatals -“Cataluña en claro” (Fundació Faes, vinculada al PP, 2014) i “Hacia una estructura federal del estado” conegut com la “Declaració de Granada” (PSOE, juliol 2013) mostren uns nivells analítics francament deficients, tant en termes de teoria federal com en termes de política comparada internacional. Bastant més informat i ben encaminat, en canvi, en partir de la caracterització plurinacional del tema bàsic a resoldre, és el document “Per una reforma constitucional federal” (Fundació Campalans, vinculada PSC, maig 2013, amb pròleg de Miquel Iceta). Tanmateix aquest document va ser descartat quasi immediatament pel PSC en assumir la posició del PSOE dos mesos després)
Quan els pretesos “metges federals” no encerten en el diagnòstic i mostren un nivell de coneixements clarament millorable, potser és millor buscar altre tipus d’especialistes i de solucions, no troben ?