spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (Gener 2017): "Presons Constitucionals"

Sembla clar que les democràcies, al costat de les llums que ofereixen davant d’altres models (totalitaris, autoritaris, dictadures, etc), afronten avui problemes davant dels quals no ofereixen respostes convincents. La dimensió estatal de les democràcies queda empetitida quan les lògiques econòmiques i tecnològiques han mudat a escenaris globals. La manca d’institucions internacionals efectives posa en evidència a la majoria d’estats democràtics quan s’enfronten a la seguretat, tràfic de persones, drogues i armes, migracions transnacionals, etc.

Però hi ha qüestions més “domèstiques” que amplien la llista dels problemes de les democràcies actuals: pobresa i desigualtats, multiculturalitat, procediments participatius, augment de populismes –de dretes (centreeuropa, països nòrdics) o d’esquerres (Itàlia, Grècia), etc.

Un problema domèstic no resolt és la relació entre legalitat constitucional i legitimitat liberal-democràtica en el cas d’estats plurinacionals. En contrast amb les democràcies uninacionals (Portugal, Noruega, Holanda, etc), en les democràcies plurinacionals (Canadà, Bèlgica, Regne Unit, Espanya), més complexes que les anteriors, es constata l’existència de tensions entre diverses col·lectivitats nacionals que la majoria de Constitucions no regulen bé. El projecte nacionalista que implementen tots els estats, inclosos els democràtics, contrasta aquí amb els projectes paral·lels defensats per les nacions minoritàries.

Algunes democràcies tracten de donar sortida a aquestes tensions, o bé a través d’institucions federals pensades, des de l’inici, des de premisses plurinacionals (Canadà, Bèlgica), o bé a través d’institucions consociacionals o de consens (Bèlgica). Tanmateix, la política comparada mostra que, al final, el tema de fons només sembla tenir dos procediments clars en les democràcies avançades: el progressiu augment de l’autogovern, inclòs l’àmbit internacional, a través de fórmules asimètriques o confederals centrífugues (Bèlgica), o la consulta als ciutadans de les nacions minoritàries sobre la seva potencial secessió (Canadà, Regne Unit).

Aquest últim procediment, però, suposa un repte conceptual i institucional per unes democràcies que, en el seu origen, varen ser pensades i construïdes en termes molt més simples i amb independència com els estats s’han format històricament -de manera més consensuada o a través de guerres, annexions territorials violentes, etc-.

De fet, tots els estats regulen el dret d’autodeterminació .... reservant-lo en exclusiva per a ells mateixos, cosa que fa malviure al constitucionalisme de les democràcies plurinacionals. El problema es dona quan la majoria de la població d’una entitat nacional minoritària expressa la seva incomoditat en romandre coactivament en l’estat on està inserida i vol esdevenir un estat independent. Aquí el constitucionalisme no acostuma a oferir cap resposta solvent, ja que apel·lar a la legislació vigent suposa una petició de principi, és a dir, apunta precisament a allò que qüestiona l’entitat que pugna per la seva emancipació política. Quan la llei és bona part del problema, apel·lar a la llei, a la Constitució, és apostar pel cinisme argumentatiu d’aquell que té interès en que el problema no es resolgui.

Aquesta és una qüestió fonamentalment pragmàtica. I aquí el context és decisiu. No és el mateix que el Tribunal Constitucional alemany negui la possibilitat de secessió a Baviera quan la població que ho demanda és inferior al 3% , que fer-ho en un context en que ho reivindica al voltant de la meitat de la població (Quebec, Escòcia, Catalunya). Imaginem, de forma exagerada, un col·lectiu nacional en el que un 60% o 70% de la població vulgui la separació de l’estat. Sota quins arguments liberals i democràtics es pot denegar que es decideixi el tema per referèndum?. Quan això passa, els estats es converteixen en presons legals, en presons constitucionals. I a ningú li agrada viure empresonat.

El dret hauria de servir per canalitzar la solució dels problemes, no per esdevenir ell mateix un problema. El dret constitucional dominant, conservador de l’estatus quo, encara correspon a la fase estatalista dels segles XIX i XX. Les democràcies del segle XXI hauran d’encarar aquesta qüestió d’una manera directa i d’acord amb els seus propis valors. És una qüestió de democràcia, de refinament de la democràcia liberal. Una qüestió de drets, institucions i procediments que no es pot resoldre “en abstracte” sinó fent que aquests drets, institucions i procediments siguin congruents amb la realitat social i cultural que han de regular.

Resulta lògic i de sentit comú preferir que la solució dels problemes es basi en acords entre les parts. La pregunta fonamental, però, és quina solució donen els demòcrates i constitucionalistes quan una de les parts, les institucions centrals de l’estat, es neguen reiteradament a entrar ni tan sols a considerar la possibilitat d’un acord. Si aquesta és l’actitud de l’estat, el que s’està incentivant és procedir a separacions rupturistes de la legalitat vigent, que seran més legítimes quan més negativa i tancada sigui l’actitud de l’estat a establir acords.

Crec que és un fracàs per les democràcies el fet que un territori pugui assolir la independència per la força i sigui després majoritàriament reconegut a través del realisme de les relacions internacionals i, en canvi, aquesta separació no pugui realitzar-se a través de procediments pacífics i democràtics.

En el cas de Catalunya, un 75 % dels ciutadans dona suport a un referèndum sobre la independència. La Unió Europea tindrà en algun moment alguna cosa a dir i a fer, però crec que només ho farà quan Catalunya esdevingui un problema europeu. De moment no ho és. És tan sols un problema espanyol, cosa que permet a la UE seguir “enviant la pilota a corner”.

La única cosa segura és que aquest tema no desapareixerà, seguirà a l’agenda. Amb tots els costos i incerteses que suposa que no es resolgui. Que tinguin un feliç 2017 !.

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment