spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (Maig 2016 -2): Antagonismes: Kant i Tocqueville"

A vegades algunes reflexions filosòfiques ens acosten més que cap altra disciplina a captar l’essència d’una multitud de fenòmens que apareixen dispersos. Quan Kant i Hegel es plantegen en què consisteix una organització política racional no ho fan des de visions propícies a autoenganys ingenus sobre la condició humana, sinó des de la premissa d’unes tendències individuals i socials antagòniques.

Tanmateix, als humans no ens resulta fàcil pensar amb profunditat les situacions contradictòries. Tenim uns cervells bastant mandrosos i crèduls que tendeixen a pensar el món i a nosaltres mateixos des d’unes categories massa simples per captar les seves complexitats internes.

Sabem que els humans actuem per impulsos antagònics. Ens mou la cobdícia, la vanitat, l’ambició i l’afany de poder, al costat de l’empatia, la solidaritat, la cooperació i la compassió. Es tracta d’una doble vessant que ens impulsa a voler ocupar una posició rellevant al mig dels altres membres de l’espècie. No podem, diu Kant a Idees per una història universal en sentit cosmopolita (1784), prescindir dels altres humans malgrat que en molts casos no els suportem. I aquesta doble lògica ens fa estar sempre inquiets, tot constituint la base del progrés.

L’espècie humana, així, “vol i dol”. Moltes vegades volem l’acord, el consens, però les nostres tendències naturals volen una altra cosa. Això ho sabem, però després les abstraccions del llenguatge ens indueixen a pensar d’una manera més simple, fins al punt d’amagar els antagonismes que ens caracteritzen. Shakespeare ho expressa a Hamlet: “Els nostres pensaments son nostres, les seves finalitats van pel seu compte”.

La biologia evolutiva ha posat de manifest les arrels genètiques dels nostres antagonismes pràctics. Però quan pensem tendim a viure en la il·lusió de que les coses son més senzilles, per exemple, que tot allò que és desitjable resulta també harmonitzable. Els humans som uns animals més complexes que les teories polítiques i morals que parlen sovint de pluralismes fàctics, però que no estan intel·lectualment ben armades per pensar des d’un pluralisme teòric que sempre inclou antagonismes irreconciliables de valors i objectius.

Un dels moments en els que es reflexa millor el contrast entre els antagonismes que ens constitueixen i la simplicitat de les teories polítiques i morals habituals és el dels períodes revolucionaris. Son moments en els que es volen assolir diversos objectius desitjables, entre altres: la llibertat, la democràcia, la justícia social, l’eficiència i la solidaritat, però cadascun d’aquests objectius no acaba de lligar amb els altres.

Alexis de Tocqueville va ser un testimoni excepcional de la revolució de París de 1848.  En contrast amb revolucions anteriors de caràcter més polític (la revolució anglesa de 1688 o les revolucions americana i francesa de la segona meitat dels segle XVIII), els esdeveniments de 1848 varen representar un “gir social”, tant en relació als objectius com als medis emprats pels revolucionaris. En els seus Records (Souvenirs) sobre aquella revolució, Tocqueville corregeix el que havia postulat a la Democràcia a Amèrica. Si abans creia que l’antagonisme entre el liberalisme polític i la democràcia havien arribat finalment a ser compatibles a la pràctica malgrat estar presidits per lògiques diferents, la qüestió social li sembla un nou factor que provocarà una inestabilitat permanent.

Amant irreductible de la llibertat política, el pensador francès veu en el incipient socialisme un perill pels objectius de la revolució francesa. “El socialisme –ens diu- quedarà com el caràcter essencial i el record més temible de la revolució de febrer. La república no apareixerà més que com un medi, no com un fi”. I en un to marcadament pessimista: “I vet aquí com la revolució francesa torna a començar, perquè sempre és la mateixa. A mesura que avancem, el seu final s’allunya i s’enfosqueix (...) Estic cansat de confondre amb la riba, una vegada i una altra, unes boires enganyoses, i sovint em pregunto si aquesta terra ferma que cerquem des de fa tant de temps en realitat existeix, o si el nostre destí no serà més aviat el de fuetejar el mar eternament”.  

En l’actualitat podem dir que no hi ha mai una riba final en termes emancipadors, sinó que les democràcies liberals son sempre viatges vers ports transitoris més confortables. Els estats de benestar han recollit bona part dels valors i objectius d’una perspectiva “social” abans revolucionària. Tanmateix, introdueixen un nou component que resulta més fàcil d’articular en l’àmbit pràctic que en l’àmbit teòric amb els components liberals i democràtics. Hi ha una tensió inherent de fons entre aquests tres components de les democràcies occidentals. Els tres son necessaris perquè tots ells aporten objectius desitjables, però les seves lògiques internes estan sempre en tensió. La seva síntesis teòrica resulta impossible; la seva articulació només pot ser pràctica (a través de la deliberació, la negociació i el vot).

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment