spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (desembre 2015): "La matèria i els somnis"

Tal com està el panorama polític del país, que transita entre la tragèdia surrealista i la comèdia adolescent, prefereixo parlar-lis d’un tema que sempre ha interessat a alguns sapiens una mica despistats.

Quan de nit mirem el cel “veiem” coses diferents a les que es veien fa tan sols un segle: de fet, no mirem amb els ulls, mirem amb la ment. Els primers filòsofs grecs varen plantejar i donar diverses respostes sobre quina era l’estructura última de la realitat, però des d’Aristòtil es va imposar la visió de que els fenòmens terrestres i els dels cels responien a lògiques diferents. Va ser Newton, a partir de Galileu i Kepler, qui va fer veure que el món era un conjunt d’objectes regits per les mateixes lleis físiques. Gravitació universal. Unes mateixes equacions expliquen tant els moviments dels cossos astronòmics com dels terrestres. Va ser un avenç conceptual espectacular. Kant i els il·lustrats quedaren meravellats per l’èxit, la potencia i senzillesa de l’explicació newtoniana.

Més tard, Maxwell, a partir dels experiments de Faraday i de la seva noció de “camp” -una mena de “línees de força” que omplen l’espai- explicarà amb noves equacions la interacció de les forces elèctriques i magnètiques. El guió de la física es complica, però segueix essent més o menys intuïtiu. A més de cossos ara hi ha camps que vibren i s’ondulen. La llum és una d’aquestes ondulacions. “Veure-hi” és percebre llum, la qual és una de les ondulacions de les línies de força de Faraday. Maxwell protagonitza un altre moment espectacular: amb un cop de geni científic dona explicació a l’electricitat, al magnetisme i a la llum.

Però entre les equacions de Newton i les de Maxwell hi havia alguna cosa que no rutllava bé. La velocitat de la llum era velocitat respecte a què?. Einstein va sospitar que no pensàvem bé el temps. Donàvem per descomptat que el temps passa de la mateixa manera per tothom, que si dos esdeveniments son simultànis ho son per tots els observadors. Error. Einstein s’adona que només podem parlar d’un “ara” en cada “aquí”. No és certa la imatge intuïtiva d’un ara que comprèn tot el que està succeint a l’univers “en aquest moment”. L’espai i el temps conformen un conjunt indestriable. També la massa i l’energia. El salt que dona Einstein en la seva segona teoria de la relativitat (1915) resulta encara més sorprenent: l’espai-temps també s’ondula com feia el camp electromagnètic de Maxwell, i es pot descriure amb equacions basades en la matemàtica de Riemann. Amb la gravetat la llum es desvia i el temps es dilata. Un rellotge dalt d’una torre marca un temps més ràpid que un altre rellotge situat al terra. Apareixen nous conceptes (forats negres, ones gravitatòries, expansió de l’univers, etc). Es un profund canvi de perspectiva sobre el món. Però el més espectacular encara estava per venir.

Quan tombem la mirada cap allò més petit, cap als àtoms i els seus components, arribem a les idees sorprenentment magnífiques de la teoria quàntica. Ni l’espai és allò que emmarca tota la matèria i l’energia, ni el temps emmarca els esdeveniments. En contra del que suggereixen les limitades intuïcions dels nostres cervells macroscòpics, la física actual ens diu que el món no existeix dins del espai ni canvia dins del temps. Més aviat, es tracta de vibracions de camps quàntics en interacció que creen la llum, les ones, l’energia i fins i tot l’espai i el temps. I també a nosaltres mateixos, naturalment.

Al igual que la relativitat d’Einstein, que es desenvolupa en dues etapes (les teories de 1905 i 1915), la física quàntica comprèn la formulada durant la major part del segle XX i la que s’està desenvolupant actualment (gravetat quàntica). Ambdues han suposat una revolució intel·lectual encara més sorprenent que la relativitat einsteniana.

El món, inclosa la llum, no és infinitament divisible sinó que té una estructura atomitzada irreductible, un límit que no es pot traspassar. Els components últims de la realitat (electrons, etc) només poden tenir uns valors concrets, no els intermedis (Bohr) i, sorprenentment, només es materialitzen quan interaccionen amb una altra cosa. No sabem res sobre què passa entre dues interaccions. Cap variable física (energia, velocitat, etc) queda definida entre aquestes interrelacions (Heisenberg, Dirac). La realitat és, així, com un vaixell que desapareix en la boira fins la següent interacció. I hi ha indeterminisme: les prediccions adquireixen un caràcter probabilístic. No hi ha certesa, només probabilitats en el comportament dels components fonamentals del món. L’atzar conforma la realitat. Les partícules i el camps s’unifiquen. No és que els components últims de la realitat es relacionin, sinó que son les relacions les que configuren la realitat. Més que coses el que hi ha son processos. Heràclit. La física ens diu com el món esdevé.

Darrerament els científics ens diuen que també l’espai és quàntic (“àtoms” d’espai, buit quàntic) i que el temps continu no existeix. És una imatge difícil d’imaginar. De fet, la “caverna” en la que vivim és molt més profunda que la imaginada per Plató. No és que només captem aparences de la realitat, sinó que tota realitat és aparent. No estem fets ni tan sols de la matèria de la que estan fets els somnis (La Tempesta, IV, I).

La imatge relativista i quàntica de la realitat potser constitueix la conquesta intel·lectual més gran realitzada per aquests primats estranys, que viuen en un planeta d’una estrella vulgar, la qual només ha conegut el darrer terç de la història d’un l’univers format per centenars de milers de milions de galàxies. L’illa del coneixement de la que parlava Kant l’anem fent més gran. Però al mateix temps, els oceans que l’envolten i que queden per descobrir es van fent més extensos.

Al final sembla que qui tenia més raó sobre el món era Anaximandre i el seu apeiron, que ara inclou l’atzar, com l’element conformador d’uns àtoms i un buit dels que ja ens parlaren Leucip i Demòcrit fa dos mil cinc-cents anys.

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment