spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (novembre 2015) : "La reina roja"

En principi, les eleccions del 27 de setembre han reforçat el procés vers la independència. Ara es tracta de gestionar bé el resultat en termes de decisions, estratègia i lideratge. La majoria parlamentària de JxSí i la CUP suposa un fet inèdit, un canvi profund respecte a períodes anteriors. Mai no hi havia hagut a la història del catalanisme polític una majoria institucional legitimada electoralment a favor de la independència.

Fins ara la situació política de Catalunya respon a la “síndrome de la reina roja” formulada pels biòlegs evolucionistes per descriure els canvis que es produeixen en la selecció natural de les espècies. En el  conegut passatge de A través del mirall (Through the Looking-Glass) de Lewis Carroll, Alícia comenta que quan un corre molt i durant molt temps el més normal en el seu país és que s’arribi a algun lloc. La reina roja li respon: “Un país molt lent!. Aquí, com veus, fa falta córrer tot el puguis per poder romandre al mateix lloc”.

Això és el que li ha esdevingut a Catalunya: invertir energies, temps i recursos per tractar de contrarestar la manca de reconeixement nacional i les constants invasions del poder central en un migrat autogovern i un finançament escàs i molt injust. I aquest síndrome es manté mani qui mani en el poder central de l’estat. La manca de reconeixement i les polítiques recentralitzadores fan que el país hagi de córrer per tal de que, com a màxim, no es mogui de lloc. I aquesta és una descripció optimista de la situació, ja que en bastants àmbits de l’autogovern no és que el país no es mogui de lloc sinó que està retrocedint.

Resulta així més que racional en termes lògics i més que raonable en termes polítics i morals que una majoria de ciutadans de Catalunya hagi arribat a la conclusió que ja estan cansats de córrer per acabar no movent-se o anant endarrere, i que prefereixen tenir ells mateixos la capacitat de dictar la direcció, les regles i el ritme de les curses.

El més probable a partir del 2016 és que entrem en un període presidit per lògiques més  divergents entre la Generalitat i les institucions de l’estat. Des de la Generalitat la perspectiva és clara: a) mantenir el centre de gravetat polític a Catalunya –sense entrar en “terceres vies” inexistents o en “reformes constitucionals” de lògica espanyola que podrien acabar fins i tot pitjor per Catalunya que la situació actual; b) establir les bases per a la desconnexió política i jurídica de l’estat, per fer-la no ara, sinó quan es pugui mantenir i desenvolupar  (política internacional, estructures d’estat, procés constituent ciutadà, etc), restant sempre oberts a improbables ofertes per la realització d’un referèndum a l’escocesa (i a una mediació internacional); c) establir polítiques quotidianes des de enfocaments propis, cosa que potser a vegades requerirà situar-se més enllà de l’estricte legalitat autonòmica (economia productiva i competitivitat, mesures contra diversos tipus de pobresa y desigualtat, polítiques educatives, de salut, d’acció exterior, etc). El repte es fer aquestes tres coses amb recursos minvats, en un estat políticament i jurídicament hostil als interessos de la majoria dels ciutadans del país, i ocupant una posició secundària en el món internacional.

Des de la banda espanyola resulta previsible que el nou govern central basculi entre: a) mantenir la mateixa tònica que fins ara (recursos al TC, ofec econòmic, increment dels dèficits d’infraestructures, discurs de la por, ofensiva mediàtica dels mitjans afins de la capital –que ho son tots-, etc; i b) tractar de “reconduir” el procés des d’una estratègia que avui ja resulta impossible: impulsar una reforma constitucional sobre la que no hi ha consens ni tan sols entre els partits espanyols, ni pel que fa al contingut,  al ritme i als mètodes per establir acords. Uns acords que per a que fossin estables haurien de ser profunds en termes de reconeixement nacional, d’autogovern (incloent la política simbòlica, europea i internacional), així com procediments de garantia de que els pactes es complirien (no com ara). Un programa que els hi ve molt gran als partits espanyols (els de dretes, els d’esquerres i els que no saben què son).

El repte és gran i el camí no serà fàcil, però tampoc no ho era fa només cinc anys estar situats políticament on som ara. Des de Catalunya cal actuar amb sentit d’estat (el propi) i amb unitat d’acció entre els partits que donen suport al futur Govern de la Generalitat. Un Govern que hauria de ser fort, molt fort, en la Presidència, en la Vice-presidència o conselleria en cap, i en totes les conselleries.

La racionalitat política implica sobretot avui més que mai no cometre errors, especialment quan no ets la part més forta. La posició més convenient no és gaire bé mai la més radical. Si fos així, les decisions polítiques serien molt fàcils d’establir. No se li ha de posar fàcil a les institucions de l’estat que puguin actuar repressivament i a sobre comptant amb l’aplaudiment internacional. Les coses cal fer-les bé i desprès ràpid, però en aquest ordre, no a l’inrevés. 

La independència significa fugir del país de la reina roja. En aquest cas, un estat, que no és precisament un “país de les meravelles” en termes democràtics, liberals, culturals, de progrés, de modernitat i de benestar. Per una majoria dels ciutadans de Catalunya l’estat espanyol és més aviat un “estat de malestar”.

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment