spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (abril 2014): "Legitimitat democràtica i 9-N"
En el disseny d’algunes democràcies hi ha problemes, sovint d’arrel històrica, que estan mal resolts en el seu disseny institucional o en el seu funcionament pràctic. El tema clau no resideix, òbviament, en la legitimitat dels estats de dret en general, que avui resulta indiscutible, sinó quin tipus d’estat de dret resulta més legítim i adequat en un context democràtic determinat.
Un aspecte decisiu de la qualitat d’algunes democràcies és la regulació del seu caràcter plurinacional. Quan hi ha nacions minoritàries permanents, és a dir, quan hi ha minories nacionals que sempre seran minories demogràfiques en un estat, la legitimitat liberal-democràtica i l’experiència pràctica apunten a que han d’estar protegides de les decisions de les majories. Es tracta d’una derivada del tema clàssic del perill de la “tirania de la majoria” que, en un sentit més general, obsessionava a teòrics com Tocqueville, Otto Bauer, Bertrand Russell o Isaiah Berlin. La discussió normativa i institucional de les democràcies (i del federalisme) s’ha refinat molt en les dues darreres dècades. Avui no es pot parlar d’aquests temes amb la lògica decimonònica que encara apliquen alguns partits liberals, conservadors o socialistes. A partir dels mateixos valors democràtics, els drets col·lectius, la divisió de poders, les solucions institucionals i els procediments no poden ser del mateix caire si es tracta de democràcies uninacionals o plurinacionals.
La situació actual a Catalunya està presidida per les deficiències mostrades per l’estat de dret espanyol en la regulació de la seva plurinacionalitat interna. Es tracta d’un problema estructural, històric, en el que el desenvolupament pràctic de l’estat de les autonomies ha fracassat estrepitosament.
En democràcies plurinacionals, els acords sobre regles institucionals son de caràcter pragmàtic. Les tècniques existeixen. Però per a que els acords estiguin dotats de legitimitat han de ser acceptats pels ciutadans de les nacions minoritàries, i no només pel conjunt dels ciutadans de l’estat. Els drets col·lectius han de permetre que les nacions minoritàries puguin actuar en el seu país i en el món a partir de les seves característiques i institucions pròpies, i no com una subunitat diluïda d’una unitat més gran. Aquesta és la base del reconeixement i acomodació política de la plurinacionalitat.
Això s’ha revelat impossible en l’estat de dret espanyol. De fet, es tracta d’un estat que no sols no protegeix els drets col·lectius de Catalunya, sinó que permet desenvolupar lleis, polítiques i sentències hostils cap al país i la majoria dels seus ciutadans.
Com he dit altres vegades, raons per a la independència de Catalunya no és precisament que en faltin. En sobren. Crec que les coses s’estan fent raonablement bé tant des de les institucions i els partits com des de la societat civil. La majoria de la ciutadania impulsa i respon de manera efectiva i entusiasta a les mobilitzacions i actes que l’emmarquen. Aquesta és la gran força de la Catalunya actual. El lideratge està avui en les institucions, en el Govern i el Parlament, però aquest lideratge seria inoperant sense l’acció dels ciutadans. És el moviment ciutadà el que va impulsar i constitueix la base del procés actual.
Previsiblement, després de les eleccions europees assistirem a una teatralització d’ofertes per part del PSOE i potser del PP. Entrarem en la que podem anomenar estratègia “Findus”: ofertes de “pastanagues” congelades i insípides que no deixaran, però, de banda el “bastó” de les amenaces amb l’arrogància habitual. L’experiència fa pensar que seran ofertes molt insuficients per solucionar el tema de fons en termes polítics, econòmics i culturals, tant a escala domèstica com internacional. A Catalunya, l’escepticisme constitueix un ingredient inevitable de la racionalitat política. Especialment després del que mostren la història i el desenvolupament unitarista del model constitucional.
Per ser preses seriosament, les propostes de reforma haurien de venir conjuntament dels dos principals partits espanyols, un cop ho tinguin pactat amb els líders territorials de cada partit. Difícil, molt difícil. En el cas de que aquestes propostes vinguin només d’un partit, seguirem dins de la “història interminable” de les “autonomies de fotocopia”. Si finalment es concreta aquesta oferta conjunta caldrà estudiar-la, però coneixent els actors, tot apunta a que estarà basada en lògiques antigues, obsoletes, fins i tot en el llenguatge emprat. Per exemple, avui esdevé simplement ridícul parlar de que la clau es la “reforma del Senat” -en termes simètrics de 17 unitats, o d’un augment de certes competències sense que s’estableixi un reconeixement explícit de la plurinacionalitat, sense que hi hagin garanties eficients contra les invasions del poder central, o sense canviar la divisió de poders en termes confederals o asimètrics en els àmbits de la política econòmica, fiscal, lingüística, social, educativa, comunicativa, cultural, europea i internacional.

D’aquí la importància d’aconseguir la consulta del 9 de novembre com a primer objectiu col·lectiu del país. Ho repetiré per evitar malentesos (que, naturalment, és l’última cosa que desitjo provocar): la consulta del 9-N és la prioritat política actual. Ho és com via de legitimitat democràtica, com expressió del desig del 75% de la ciutadania, i com mostra de la unitat de la majoria forces polítiques i socials dels país. Tot i que la seva implementació pràctica no depèn només de les institucions i dels ciutadans de Catalunya, aquesta és la via democràtica més “civilitzada”. La via del Regne Unit. Però la cultura política dels partits nacionalistes espanyols és molt diferent, més “assilvestrada” diguem-ne, que la dels partits britànics. Cal tenir estratègies preparades en escenaris polítics alternatius. Seria un error no fer-ho. En poc temps decidirem sobre molt. El món i les generacions futures ens estan mirant.  

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment