spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (desembre 2012): "Janus i el proper bienni"

Un dels déus més populars del panteó romà era Janus, el déu de les dues cares. El seu origen sembla estar vinculat a la cultura etrusca (llegendàriament, fou introduït a Roma per Ròmul). La seva representació habitual és la d’una figura de dues cares mirant en direccions oposades. Associat a les transicions i als canvis, se li atribuïa el do de decidir adequadament en les decisions més importants de la vida a partir de la seva capacitat de veure el passat i el futur en cada moment concret. Era el déu de les portes de les cases i de la ciutat, així com dels camins i dels ports. En el seu honor s’anomena Gener (Januarius) al primer mes de l’any –se’l representa amb una clau a la mà, símbol de l’obertura de l’any solar. Cada començament de mes se li rendia culte, especialment al gener.

Es tracta d’un mite religiós que, com fan la majoria –siguin politeistes o monoteistes, expressen alguna necessitat humana. En els afers pràctics, quan hi ha suficients dades, disposem de coneixements i de tècniques que ens permeten reconstruir de forma versemblant el passat, una de les direccions cap a on mira Janus. La historiografia ens permet tenir una idea més o menys clara de què, qui, cóm i per què, els fets del passat varen ser els que varen ser. Tanmateix, la visió del futur resulta massa complexa, especialment en l’àmbit polític, per projectar-la amb precisió. El futur sempre està envoltat per la boira de la incertesa. Volem mirar el món en les dues direccions del temps, però veiem de manera més o menys clara només el passat -malgrat que sovint no ens agradi allò que veiem.

El fet de no tenir la doble capacitat de Janus provoca diversos graus d’escepticisme sobre els projectes col•lectius. L’escepticisme acostuma a ser vist en els països llatins com una actitud més aviat negativa. S’associa a la desconfiança. Per contra, en els països anglosaxons, especialment al Regne Unit, l’escepticisme és més aviat un valor, una salvaguarda davant de creences o actituds ingènues. Comparteixo aquesta segona actitud.

Hi ha escepticismes que es basen en els límits del coneixement: sabem que a partir de les nostres capacitats empíriques i intel•lectuals no podem conèixer més enllà de determinats límits. I sempre queda el dubte de si aquests límits només són els que ara veiem. És la línia Erasme-Montaigne-Shakespeare-Hume-Kant-Heisenberg-Wittgenstein-Berlin. Però també hi ha escepticismes que es basen en la incertesa del futur. Del fet que no sabem exactament què passarà, alguns conclouen precipitadament que cap de les alternatives previstes acabarà realitzant-se, mentre que altres conclouen, més erròniament, que totes les alternatives són igual de possibles i que tot depèn de la voluntat portar-les a terme.

La política té a veure amb aquests dos tipus d’escepticisme. No coneixem totes les variables que intervenen en les decisions polítiques, i sempre podem qüestionar qualsevol projecte de futur. La conclusió és que cal passar pels dos tipus  d’escepticisme, però sense instal•lar-nos en cap d’ells. Bertrand Russell (La meva concepció del món) ho diu bé: “si algú està segur del que sigui, certament està equivocat, ja que no hi ha res mereixedor d’una certesa absoluta i tots hauríem de considerar la possibilitat d’afegir a les nostres creences un determinat element de dubte i ésser capaços d’actuar enèrgicament malgrat aquest dubte”.

Com en les tragèdies de Shakespeare, els humans som personatges que ens transformem a nosaltres mateixos a través de les nostres accions. També a través de les nostres accions col•lectives. Unes accions que sovint emprenem amb poca llum, tenint poques certeses i que avaluem de maneres diferents a partir d’una pluralitat de valors, d’interessos i d’identitats. La política sempre inclou un component agonístic inevitable.

Governar és difícil. També, o sobretot, en les democràcies contemporànies. De fet, si es vol evitar el populisme -de dretes o d’esquerres, governar esdevé la tasca paradoxal d’uns esperits solitaris. Sempre rodejats de gent; sempre sols. T. Wilder (Els idus de març) ho posa en boca de Juli César: “La condició de governant afegeix més graus de solitud a la solitud inherent de l’home. Cada ordre que donem augmenta el nostre aïllament, i cada mostra de deferència que ens dediquen ens separa dels altres”.

En el proper bienni, el Govern de la Generalitat necessitarà brúixoles ben orientades per navegar en el cantó de Janus que mira al futur. Caldran decisions que permetin que Catalunya s’alliberi d’un estat anacrònic i estableixin una democràcia de benestar de molta més qualitat. Els polítics catalans es mouran, però, entre realitats que d’entrada són hostils o indiferents al futur del país. Els principals arguments seran els de la democràcia (fórmules de desobediència civil i mobilitzacions ciutadanes incloses). Vots i reconeixement internacional. La política exterior del Govern serà un element clau. Però ho serà encara més el fet que la majoria social i la classe política que recolza el procés vers un estat propi mostrin al món, de manera reiterada, la seva voluntat de que la ubicació forçada de Catalunya a l’estat espanyol pertany al passat. I per tenir èxit, això probablement caldrà fer-ho des del racionalisme escèptic que expressen dos personatges de W. Faulkner: “el mal té una estructura lògica”; “no tenim tan temps com per consumir-lo a tota pressa”. Que tinguin un magnífic 2013 !.

 

Comments

domingo, 30 de diciembre de 2012 5:02
No volem un estat calcat a l espanyol, sols amb barretina i 4barres. Volem un estat català digne, lliure, prosper, obert, integrador, valent, inclusiu, treballador, honest, net, amb una ètica col.lectiva pel treball ben fet, per la bona educació, excel·lent sanitat, la exquisida oportunitat per a tothom, un respecte pel territori, els animals i les persones, amb cura als més desfavorits, però amb voluntat que ho deixin de ser. unes maneres de fer i de dir que ens congraciïn amb la vida !

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment