spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (juliol 2012 - 1): "El darrer intent de pacte amb l'estat"

 

Un tema decisiu pel país. I un debat clar, encara que previsible. El debat ha coincidit amb l’amenaça cada vegada més clara d’una intervenció per part de les autoritats europees i del FMI a l’estat, i amb la demanda del fons de liquiditat per part de la Generalitat (paradoxalment, l’estat ha de “rescatar” Catalunya amb part dels diners obligadament cedits pels catalans: una situació manicomial que reflexa la pèssima regulació actual del finançament).
 
L’exposició del president de la Generalitat en el Parlament ha estat clara i ordenada, situant el què, el per què, el cóm i el quan de la proposta. El punt clau està en l’establiment d’una hisenda pròpia que gestioni tots els impostos generats pels catalans, disposi de capacitat normativa, i cedeixi una quantitat pels serveis que efectua l’estat a Catalunya (com el cas basc), i una altra quantitat (a negociar) en concepte de cooperació amb altres autonomies (que el cas basc no contempla). Tot establert dins de la LOFCA. Les respostes dels diferents grups també han estat clares, malgrat que alguns semblaven haver-se equivocat de debat. 
 
Pel govern era un tema decisiu aconseguir el màxim suport parlamentari. D’altra banda, aquest suport no es podia produir a base de redactar un text ambigu que es prestés a diferents interpretacions posteriors. El text de l’acord havia de ser clar. És a dir, no es podia ja assolir el consens al preu de la indefinició. Havia d’establir amb precisió el canvi de model. Per què? Doncs, perquè fins aquest moment hi ha hagut fins a cinc “pactes de finançament” i la conclusió salta a la vista: la Generalitat, és a dir, el conjunt dels catalans, no ha sortit d’una situació d’espoli fiscal situat entre el 8% i el 10% del PIB. Un dèficit escandalós en termes de política comparada i que ha hipotecat durant tres dècades les possibilitat del país.
 
La votació ha estat també la previsible. Quasi tots els partits del Parlament admeten que Catalunya necessita més recursos, així com que el nou model ha de respectar el principi d’ordinalitat entre CCAA abans i després de les transferències entre territoris. Ara Catalunya resulta molt perjudicada per questes transferències. Per partits, el PP tenia una posició còmode en el debat: cap proposta catalana no es portarà a terme si no obté el consens del PP a Madrid. L’habilitat del Govern ha estat aconseguir l’abstenció final del PP, evitant el vot en contra. El PSC, en canvi, ha fet un esforç per desmarcar-se de la posició tradicional del PSOE, però en el punt clau de la hisenda única i del pagament a l’estat pels serveis prestats ha seguit mantenint la posició dels socialistes espanyols. Una altra oportunitat que el PSC ha deixat perdre per marcar perfil propi catalanista.
 
També s’ha esmentat per part de molts grups que “no es pot perdre més temps”. Però per PP i PSC perdre el temps és presentar propostes que no seran admeses, mentre que per CiU, ICV i ERC, els grups que han donat ple suport a la proposta del govern, perdre el temps és seguir reformant el model actual, tot esperant que el govern central renunciï a uns ingressos que li van molt bé, i a que sigui lleial a Catalunya, cosa que mai ha fet, governi el partit espanyol qui governi.
 
L’escenari més probable és que el temps i el ritme de la política internacional de la crisi es mengin el període de negociació de la proposta del Parlament. I encara que això no es produís, és quasi segur que el govern espanyol del PP no accepti el nucli de la proposta. És a dir, albirem un escenari de “no acord” en un context d’intervencions multinivell a escala europea. Vist el panorama, Catalunya haurà de saber “tirar pel dret” i iniciar el camí de la seva emancipació política, el camí de la independència. Sembla la via més rupturista, però vist el que dóna de sí la primitiva cultura política de PP i PSOE, al final resultarà ser la via més realista.

 

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment