spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 
  Search   
View Article
 
Article ARA (octubre 2012): "Legitimitat constitucional i legitimitat democràtica"

El constitucionalisme (estat de dret) i la democràcia son dos principis inherents a les democràcies liberals. Tanmateix, tal com passa sovint amb el pluralisme de valors, aquests dos principis legitimadors no sempre resulten harmònics. Les seves lògiques a vegades esdevenen contradictòries. Aquest es un tema clàssic de la teoria política contemporània.
 
Podem veure la història de les democràcies com el progressiu reconeixement de demandes d’acomodació política fetes per diversos sectors socials, nacionals i culturals. Sabem que el llenguatge abstracte dels valors de llibertat, igualtat i pluralisme ha contrastat amb l’exclusió pràctica de llibertats, igualtats i pluralismes concrets als estats contemporanis (no propietaris, dones, minories ètniques, lingüístiques, nacionals, etc). De fet, la major part dels primers liberals -fins a finals del segle XIX- eren contraris a drets democràtics com el sufragi universal o el dret d’associació. Uns drets que avui ens semblen gairebé evidents, però que van haver de ser arrancats a la legalitat constitucional desprès de dècades d’enfrontaments per part, sobretot, de les organitzacions de les classes treballadores. Posteriorment arribarien els drets socials, base dels estats de benestar de la segona postguerra.

D’altra banda, sabem que les democràcies s’han construït a partir de realitats estatals construïdes històricament a través de matrimonis reials, guerres, annexions territorials, etc, en processos del tot allunyats de les legitimitats constitucional i democràtica. Les fronteres dels estats sovint responen a fenòmens de força, no de consens. Paral•lelament, les teories de la democràcia han estat tradicionalment teories de l’estat democràtic. És a dir, han sigut teories “estatalistes” que no qüestionen qui forma el demos de les democràcies concretes. En aquest sentit, es tracta de teories conservadores de l’ estatus quo. Una característica que no resulta neutra quan en les democràcies plurinacionals es regulen els drets (individuals i col•lectius), les institucions representatives, la distribució de poders o les relacions internacionals.

El constitucionalisme ha tractat sovint les diferències nacionals internes als estats en termes de “desviacions particularistes”. Tanmateix, l’experiència empírica indica que els estats no han estat mai, ni són, ni poden ser, neutres en matèries nacionals (i lingüístiques i culturals). Una pràctica habitual ha estat promoure la laminació i marginació de les minories nacionals en nom de la “igualtat de ciutadania” o de la “sobirania popular”, actuant a la pràctica d’una manera molt desigualitària i discriminadora en favor de les característiques particulars del grup nacional hegemònic.

Avui ens trobem amb un nou vessant, de caràcter nacional, de l’equitat política. Un aspecte que resulta imprescindible per avançar cap a un constitucionalisme i unes democràcies amb més qualitat ètica. En l’actualitat es va obrint camí la idea de que l’uniformisme és enemic de la igualtat, i que el cosmopolitisme passa per a que les col•lectivitats nacionals esdevinguin demos amb ple dret a decidir el seu futur col•lectiu.

Aquestes han estat qüestions molt desconsiderades fins fa pocs anys en els corrents polítics tradicionals (liberalisme, socialisme, republicanisme i conservadorisme). El pluralisme nacional és un tipus concret de pluralisme davant del qual les ideologies clàssiques sovint es mostren refractàries, perplexes o desorientades. Però, de fet, tots els estats, inclosos els democràtics, continuen essent agències nacionalistes i nacionalitzadores.

En el marc de la legalitat espanyola actual, un referèndum democràtic és inconstitucional. De fet, la interpretació que ha fet el Tribunal Constitucional ha convertit l’estat en un a realitat jurídica molt petita, on Catalunya, com a col•lectivitat nacional diferenciada, no hi té cabuda. Vivim en un constitucionalisme “jibaritzat” que expulsa el pluralisme nacional i la democràcia. Tanmateix, hem arribat a un punt en que la resposta més racional y més democràtica davant de la inconstitucionalitat és: “i què?”. I actuar en conseqüència. D’una manera democràtica, pacífica i europeista, però al màxim de contundent, internacionalitzada. En el futur del segle XXI, pel que fa a la consideració dels demos nacionals, el constitucionalisme haurà de flexibilitzar el seu estatalisme. Haurà d’adaptar-se al pluralisme i a la democràcia, no a l’inrevés. Avui, el món mira a Catalunya.

 

Comments

Sabra
Saturday, February 2, 2013 10:46 PM
This is the ideal answer. Everyone sohuld read this

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below



 
spacer spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment