spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (Febrer 2018) : "Ironia, ponts i trinxeres"

Dos estudiants surten de classe de filosofia. Un, molt afectat, li diu a l’altre: “per a tu, què és més preocupant, la ignorància o la indiferència?”. L’altre respon: “Doncs ... ni ho sé, ni m’importa”. Els girs de llenguatge dels acudits mostren sovint una ironia pràctica que ens distancia de les serioses abstraccions amb que pretenem regular la realitat. Una distància crítica que ens humanitza en impedir que ens prenguem massa seriosament les nostres pròpies ficcions conceptuals.

El llenguatge polític està ple de termes abstractes (“llibertat”, “democràcia”, “justícia”, etc) que son esquerps a les definicions precises i que sembla que no es puguin pronunciar des d’una ironia crítica. Però, de fet, el valor de les abstraccions consisteix més en obrir horitzons analítics o morals que en tancar les ambivalències i ambigüitats del llenguatge. Pensar fets polítics en aquells termes no resulta gaire prometedor, especialment en situacions de conflicte. Aquí les abstraccions no construeixen ponts, més aviat caven trinxeres.

En aquestes situacions, l’exercici analític més convenient no és anar “de l’anècdota a la categoria” sinó recórrer la direcció contrària, anar “de les categories a l’anècdota”, de les abstraccions als casos concrets. Aquests últims son sempre més rics que els conceptes que pretenen regular-los. En l’anàlisi política, Hegel te bastant més raó que Eugeni d’Ors.

La tensió institucional entre Catalunya i l’estat reflecteix una “diversitat nacional profunda” que tot apunta que no es resoldrà durant bastant temps. La única cosa que sembla estable és el manteniment del problema. Sobra retòrica ampul·losa sobre “l’estat de dret” o “la democràcia” i manquen propostes basades en les democràcies plurinacionals pràctiques.

Un reconegut jurista espanyol ha dit que “no hi ha lleis a Catalunya per respondre als seus principals problemes”. A això el jurista ho anomena “anomia”. Crec que s’equivoca. Efectivament, les lleis espanyoles vigents a Catalunya no tenen capacitat de resposta. Tanmateix, el problema no és d’anomia, sinó de “apolítica” i de manca d’horitzons mentals oberts i informats. Pretendre que la legalitat, tal com és interpretada per les institucions de l’estat, és la via de solució significa no sortir d’un marc mental que no vol ni tan sols definir bé quin és el problema de fons.

La legalitat, aquesta legalitat, no és la solució. La legalitat, aquesta legalitat, és bona part del problema. A la pràctica, les reformes constitucionals efectives resulten impossibles. Però com he dit en altres ocasions, solucions n’hi ha. La política comparada de les democràcies plurinacionals ofereix diverses solucions tècniques (que avui no detallo) en l’àmbit dels drets, les institucions, l’autogovern, la fiscalitat, l´ús dels símbols, i la política europea i internacional. Tanmateix, l’unilateralisme del nacionalisme d’estat fa que resulti lògic que més de dos milions de ciutadans de Catalunya es mostrin desenganyats, hagin fet una ruptura mental amb l’estat i busquin solucions unilaterals pròpies. Recuperar una “autonomia” disminuïda no és cap alternativa de futur. Els partits independentistes han guanyat a les urnes. Dues vegades.

En una democràcia el compliment de la legalitat és important, naturalment. Però una de les principals conclusions de la política comparada és que cal que la legalitat i les institucions siguin congruents amb les condicions nacionals, socials, lingüístiques i culturals de la societat on actuen. En cas contrari, ambdues estan condemnades a una deslegitimació permanent.

A més, són comportaments autoritaris com els del govern central, la fiscalia i alguns jutges d’imputar delictes inventats (rebel·lió) als polítics empresonats o pendents de judici, o l’intent de convertir les víctimes d’actuacions policials en agressors delictius (com passa en casos de violència de gènere) allò que provoca una indignació afegida en ciutadans i cercles internacionals. La ironia crítica per part de tots els actors implicats es fa impossible.

Crec que el problema de la qüestió nacional-territorial és de caire més liberal que democràtic. Està més relacionat amb la “protecció” de drets, institucions i poder de decisió polític, econòmic i cultural que de “participació” en unes institucions comunes. Sense reconeixement i acomodació del pluralisme nacional no hi haurà mai un projecte polític legitimat i compartit. No és gens probable que els juristes tinguin la clau de solució. Les solucions potencials cal establir-les políticament des d’una reciprocitat equitativa dins del pluralisme nacional.

Des dels ponts no s’enyoren les trinxeres. Però per una solució de ponts es necessita una elit d’estat molt més moderna en termes liberal-democràtics que no s’albira a l’horitzó. I també es necessita introduir més ironia crítica i més pràctiques d’estil anglosaxó en els eixuts i obsolets deserts conceptuals hispànics. Resoldre el problema significaria poder riure’ns còmodament tots plegats de nosaltres mateixos. Però no. Trinxeres. Hi ha “procés” per temps.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment