Els populismes s’han mostrat habitualment esquius a les anàlisis dels especialistes. Resulta difícil establir conclusions generals ja que Inclouen casos i fenòmens molt diversos. Hi ha populismes europeus de dretes vinculats a la qüestió de la immigració i a pressupòsits antiliberals i antidemocràtics (presents a França, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Àustria, Alemanya, etc), i populismes d’esquerres, visibles en estats del sud d’Europa (Grècia, Itàlia, Espanya) i d’Amèrica llatina (Argentina, Veneçuela, Bolívia, Equador). També hi ha populismes de moviment i lògica d’oposició, i populismes de partits i lògica de govern. I a vegades els primers evolucionen cap als segons, els quals també canvien amb el temps (la seqüència Perón-Menem-Kirchner en el peronisme argentí resulta paradigmàtic de la capacitat de canvi de polítiques).
Així, sempre serà més adient parlar de “populismes”, en plural, que de populisme. En relació amb els “d’esquerres”, quin son els seus referents teòrics i quin son els principals elements que els conformen?. Posats a triar només un referent contemporani podem citar el nom d’Ernesto Laclau, el qual, des de reflexions crítiques de caire antiautoritari sobre les societats occidentals, estableix premisses per una “alternativa democràtica”, visualitzada sobretot en alguns casos llatinoamericans.
A partir de l’experiència comparada, alguns elements que semblen caracteritzar el populisme d’esquerres serien:
· Sorgeixen més fàcilment en contexts de crisis, frustració i descontentament polític i social. Expressen un malestar de la societat, especialment de les classes populars.
· Mostren més dificultats de desenvolupament en societats estructurades al voltant de defenses solides dels drets humans i dels procediments de garantia de les democràcies liberals
· Ofereixen un discurs molt simplificat de la realitat. Poques categories i molt genèriques, presentades en termes d’antagonisme social.
· Critiquen al conjunt de la classe política institucional, tant la del govern com la de la oposició. Se’ls acusa de corruptes i de defensar bàsicament els seus interessos
· Antagonisme elit-poble. Enaltiment del “poble”, “la gent” o “la ciutadania”, presentats com realitats fonamentalment homogènies i virtuoses en contrast amb unes elits polítiques i econòmiques egoistes i perverses
· Construcció d’un nacionalisme popular davant dels poders interns i internacionals (especialment a Amèrica llatina). Patriotisme del poble o de la nació.
· Concepció de la política com expressió de la “voluntat general del poble“. Quan les societats civils estan més estructurades i hi ha diversitat d’actors, es donen relacions ambivalents amb els valors i institucions de les democràcies liberals (Argentina). Quan estan més desarticulades i amb escassetat d’actors rellevants, es justifiquen pràctiques autoritàries, malgrat òbviament no es formulen així, sinó com pràctiques “democràtiques” (Veneçuela, Bolívia).
· Teoria molt simplificada de la “democràcia”. Defensa de “democràcies sense liberalisme polític” (o amb pocs elements polítics liberals). Desconfiança dels mecanismes d’intermediació (representatius). El pluralisme i els procediments constitucionals liberals son vistos sovint com coartades pel manteniment de la dominació de classe.
· “Participació ciutadana” com a part de la reivindicació de una nova política (“prendre decisions des de la base”, etc)
· En força casos, confiança en un líder amb vocació carismàtica i discurs estructurat però que apela més aviat a les emocions.
· Quan es tracta d’un moviment no institucional, predomini de propostes sense massa vocació de realisme (En el cas de Podemos, alguns exemples del seu “Programa colaborativo”: renda bàsica universal, prohibició d‘acomiadaments de les empreses amb beneficis, referèndum abans de les privatitzacions, desprofessionalització de la política -salaris màxims no superiors al salari mitjà, eliminació de privilegis fiscals a l’Església catòlica, eliminació de subvencions a l’ensenyament privat i concertat, derogació del Pla Bolonya, pressupostos participatius obligatoris en tots els àmbits de l’administració -local, autonòmica, estatal i europea-, referèndum per sortir de la OTAN).
· Quan del moviment no institucional es passa a una lògica més de partit i de govern, predomini de discursos legitimadors molt més abstractes i políticament ambigus.
· Polítiques exteriors poc dissenyades, més enllà de les relacions amb altres casos d’afinitat ideològica
Sobre el populisme de fa un segle a Catalunya resulta reveladora la crònica que Gaziel feu d’un important míting d’Alejandro Lerroux, líder del Partido Republicano Radical, realitzat a “La Casa del Pueblo” de Barcelona a la tardor de 1910 (qualsevol persona interessada en les cròniques de l’actualitat política crec que hauria de tenir com a lectura obligatòria les narracions del “trident” Xammar-Pla-Gaziel). El tema del míting era clar: el líder republicà havia de presentar el “gir polític” del partit vers posicions conservadores davant de masses proletàries incondicionals acostumades al llenguatge anterior de la “República redentora del Pueblo”, “los explotadores de esclavos”, etc. Gaziel retrata la situació amb la ironia professional d’estil britànic d’un gran periodista que encara no sabia que ho era: “Com que no tenia la menor experiència d’aquella mena de democràcia barata, em semblava estrany que amb uns hams tant rudimentaris i sense esquer substanciós de cap mena es pogués haver tant de peix”. I més endavant “El líder radical (...) començava d’iniciar, aquella nit, la llarga i lenta corba de retorn de tot el que havia predicat“ (Tots els camins duen a Roma. Memòries, vol. II, MOLC, Ed 62, 1981, p. 224-5). Deixo a la consideració del lector l’avaluació i les paral·lelismes de l’evolució de la Syriza grega des de les seves retòriques discursives inicials a la situació actual en el govern, així com pel cas més proper de Podemos, situat encara en l’estadi evolutiu més primigeni del pas de moviment social a partit amb vocació de govern.