L’actual affaire Garzón suposa el darrer esdeveniment que evidencia les mancances de la transició política espanyola dels anys 70. Que el jutge pugui arribar a ser condemnat i inhabilitat de les seves funcions per actuacions que ha pres en relació als crims de la guerra civil i del franquisme resulta una situació esperpèntica en termes democràtics. De fet, Garzón segueix els criteris de la legalitat internacional en les seves diligències. Una legalitat encara mancada de força, però que assenyala un camí clar per la millora democràtica. En un sistema liberal-democràtic de qualitat, el problema no hauria de ser mai emprendre investigacions i diligències judicials sobre els crims d’una dictadura. Es com si un jutge alemany que investigués crims del nazisme pogués ser jutjat i condemnat per fer-ho.
Tanmateix, ens trobem amb normes sorgides de la transició, com la Llei d’Amnistia, que va pretendre tancar la guerra civil equiparant víctimes i botxins. Una llei que, a la pràctica, és una ignomínia moral per molt presentada que sigui per part d'alguns com una norma per la “reconciliació”. Resulta completament lògic que organitzacions de defensa dels drets humans, com Amnistia Internacional, no entenguin res de res del que està passant. I per reblar el clau, la capacitat de jutjar a Garzón està en mans de jutges del Tribunal Suprem, alguns dels quals sorgits del franquisme. Es el món (democràtic) al revés.