spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (Desembre 2017) : "Una qüestió de corbes"

La geometria fascinava els grecs de l’antiguitat. Alguns dels pensadors més destacats (Tales, Pitàgores, Plató, Euclides ...) la tenien com una disciplina de referència. Precisió, elegància, sistematicitat, coherència formen part de l’atractiu d’una disciplina que els egipcis ja aplicaven des de feia segles.

Entre els descobriments més emblemàtics apareix l’estudi de les corbes còniques, que tindrà un desenvolupament en els àmbits de la física i de l’astronomia durant els temps de la revolució científica dels segles XVII i XVIII. Suposadament, la primera contribució sistemàtica la va establir Menecmo al segle IV aC. Quan tallem un con obtenim una sèrie de corbes segons la direcció del tall. Així, si el tall és paral·lel a la base obtenim una circumferència, mentre que si el tallem de forma inclinada sense arribar a la base la corba obtinguda és una el·lipse. Quan tallem el con arribant a la base amb una inclinació igual a la del costat del con es forma una paràbola, mentre que si el tall és vertical obtenim una hipèrbola. Aquestes son les corbes còniques bàsiques.

Les coses es posen més interessants quan passem de la geometria a la física. Deixant de banda la circumferència, físicament més avorrida, sabem que Newton va deduir que qualsevol cos que seguís la llei de la inversa del quadrat de la força, per exemple el moviment d’un planeta al voltant del sol, seguiria una trajectòria el·líptica. En aquesta situació, el cos no té suficient energia per escapar de l’estrella. Cas que el cos tingués energia per fer-ho, no seguiria una trajectòria el·líptica sinó hiperbòlica, tot deixant el sistema solar sense retornar-hi mai. Però potser el cas més intrigant és el de la paràbola, la qual reflecteix una situació intermèdia entre les trajectòries el·líptica i hiperbòlica. Es tracta del moviment d’un cos que només pot escapar-se de la seva estrella quan ha recorregut una distància infinita, cosa que equival a dir que això només passarà quan el temps esdevé infinit.

No resulta complicat establir símils entre aquestes trajectòries còniques dels planetes i les perspectives que els diferents partits polítics tenen al cap sobre allò que resulta més convenient en termes de poder territorial pel futur polític de Catalunya. La trajectòria el·líptica reflecteix, una situació de dependència insuperable, un lligam irreversible en no disposar el planeta d’energia suficient per deslliurar-se de l’atracció de l’estrella. És la situació que defensen els partits unionistes (PP, PSOE, C’s) que no volen ni sentir a parlar de referèndums d’autodeterminació, de dret a decidir, etc. És a dir, son partits que no consideren que sigui important l’opinió dels habitants del planeta sobre quina és la trajectòria més convenient pel seu futur. D’aquesta manera, defensen que Catalunya sempre haurà d’orbitar al voltant de les institucions i dels centres de poder polítics, econòmics i culturals de l’estat, com si una mena de condemna bíblica hagués caigut sobre els catalans decidida per algun deu menor malèvolament reaccionari.

D’altra banda, els partits i llistes independentistes (president Puigdemont, ERC, CUP) preconitzen les avantatges de les que Catalunya disposaria en cas que els catalans decidissin substituir l’actual trajectòria el·líptica per una altra d’hiperbòlica que els permetés allunyar-se de les institucions de l’estat. Per fer-ho caldria que augmentessin l’energia interna del país per tal de poder escapar de la “tirania gravitatòria” a que estan sotmesos. Aquest és el repte d’aquests partits, mostrar com adquireixen aquesta energia. L’objectiu seria la substitució de la “dependència” actual, no per “vagar en l’espai sideral” com alguns demagogs descriuen, sinó per la llibertat de triar les pròpies interdependències en el context actual de globalització, a més de poder ser reconeguts en el món internacional i en tots els àmbits com una entitat diferenciada en igualtat de condicions amb els altres estats.

Quan hi ha dues posicions clares i contraposades sempre apareixen defensors de posicions intermèdies. Això resulta inevitable. En aquest cas, es tracta de partits amb posicions que oscil·len entre l’ambivalència i l’ambigüitat. És el terreny dels partits que podrien tenir un logo amb la paràbola com a símbol. L’estratègia consisteix en voler optimitzar les avantatges de les trajectòries el·líptica i hiperbòlica. Tanmateix, el preu a pagar és que, com en el cas de la trajectòria dels planetes, es necessita un temps infinit per aconseguir acomplir el “programa parabòlic” del partit, situació que, a la pràctica, suposa implícitament acceptar l’actual trajectòria el·líptica i dependent respecte a l’estat. És a dir, malgrat una retòrica funambulesca que no compromet a massa res, a la pràctica son partits que defensen posicions conservadores en relació a l’actual estatus quo territorial. Mentre es manté que els ciutadans de Catalunya tenen dret a decidir el seu futur, després a la pràctica no s’impulsa una política per aconseguir-ho. Segurament es tracta d’una contradicció democràtica performativa. Allò que es fa nega allò que es diu que es fa.

En política, a curt termini quasi res és inevitable i a mig termini quasi res és irreversible. Depèn dels ciutadans de Catalunya establir quina de les corbes de Menecmo resulta més convenient pel seu futur.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment