spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (Juliol 2017) : "Els intel·lectuals i la política"

La noció de ”intel·lectual” és més europea-continental que anglosaxona. En el món de parla anglesa predomina més aviat la figura del expert i és més escèptic respecte de les explicacions i avaluacions generals fetes per un mateix autor sobre temes polítics, socials i culturals.

D’altra banda, les relacions dels intel·lectuals amb la política dista de ser una relació senzilla i unívoca. L’experiència del segle XX mostra multitud d’exemples de persones culturalment reconegudes i socialment influents que s’han equivocat radicalment sobre el significat, per exemple, del nazisme o el comunisme. Els totalitarismes han seduït bona part dels intel·lectuals europeus. Alguns els justificaven en termes d’una necessitat temporal dins d’una lògica històrica de “progrés”. L’enyorat Manolo Vázquez Montalbán resumia aquestes al·lucinacions teòriques amb la seva ironia habitual: “¿Com és possible que unes persones tan intel·ligents puguin arribar a ser políticament tan babaus?”.

El tema de “l’impuls eròtic” cap a la veritat s’ha presentat des dels temps clàssics com una lluita entre les pulsions moral-racionals en recerca de la veritat i les pulsions passional-irracionals dels humans. La referència és el diàleg Fedre de Plató. L’al·legoria és un auriga (la raó) que tracta de controlar un carro estirat per dos cavalls que representen aquells dos tipus de pulsions. Naturalment, li costa molt que els dos cavalls avancin en una mateixa direcció vers el desitjat món de les idees. La conducció sempre és difícil i el resultat incert. Pot acabar en desastre.

Vegem alguns exemples dispars d’aquesta tensió: Heidegger defensa una metafísica de l’Ésser i el Temps i legitima el nazisme, dues coses que avui semblen prou congruents entre elles. Sartre reflexiona amb una indiscutible densitat a l’Esser i el No-res, però justifica fins molt tard les atrocitats de l’estalinisme. Fins i tot Benjamin mostra un rerefons intel·lectual erràtic, que va des de la influència primigènia de Carl Schmitt fins a escrits marxistes que li son intel·lectualment incòmodes i que, de fet, no s’avenen gaire amb les seves lúcides crítiques de l’art contemporani. L’onada dels “Maîtres-à-penser” francesos (Foucault, Glucksman, Derrida, etc) donà suport a Mao o a la revolució iraniana.  Un aire de família recorre els projectes de mil·lenaristes, puritans, jacobins, bolxevics, feixistes, maoistes, fonamentalistes religiosos, etc.

Com a mínim hi ha quatre components, combinats en intensitats diferents, que expliquen aquestes derives: 1) una “voluntat de poder”, d’influència política, sovint poc dissimulada, 2) la tendència a les dualitats analítiques de la “tirania de la ment discontinua” (R. Dawkins), 3) una simple manca de coneixements científics o històrics, amagada pel fet de raonar des d’una suposada superioritat analítica o moral, i 4) les presumpcions epistemològiques de la “fal·làcia de l’abstracció”.

Anomeno fal·làcia de l’abstracció la pretensió que un raonament és analíticament més profund i definitiu quan inclou els termes més abstractes possibles en el llenguatge de l’argumentació. Es tracta d’una fal·làcia que transita per dues vies que indueixen a error: a) crear la sensació que si s’apuja el grau d’abstracció dels termes analítics, el raonament té més abast empíric (cosa notòriament falsa), o b) construir una estratègia retòrica que defuig els punts conflictius sota l’aparença que s’ha arribat al moll de l’ós del problema. Aquestes dues vies es presenten sovint com el pas de la “anècdota a la categoria”, un camí que no sempre resulta adequat ja que fa perdre la riquesa informativa inherent als casos concrets a analitzar. Alguns filòsofs mostren una repetida tendència a caure en aquesta fal·làcia. Tanmateix, Hegel, precisament Hegel (!) un dels filòsofs més abstractes i de llenguatge més fosc, ja advertia sobre aquest miratge epistemològic.

Naturalment, en les democràcies del segle XX també hi ha hagut intel·lectuals molt més ben orientats en termes epistemològics i polítics. La llista també és llarga: Russell, Camus, Aron, Berlin, etc.

Plató s’equivocava en l’al·legoria. En l’àmbit polític no és convenient que l’auriga sigui la raó teòrica. Sabem que la raó crea monstres i que els productes teòrics del llenguatge produeixen miratges que ens fascinen. Cal que l’auriga siguin les pràctiques institucionals de les democràcies liberals, aquests productes històrics d’al·luvió que tant han costat d’aconseguir. Malgrat totes les seves limitacions, son els millors productes polítics que la humanitat ha estat capaç de generar. El focus de les anàlisis cal situar-lo en les realitzacions pràctiques, no en les declaracions ideològiques. I això s’ha pensat millor des d’Amsterdam, Londres, Filadèlfia o Toronto, que des de Berlín, París, Roma o Moscou.

Acabem d’una forma més “estival”. Una coneguda definició diu: “Un intel·lectual és algú que ha trobat alguna cosa més interessant que el sexe” (E. Wallace). Molt bon estiu !

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment