spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (setembre 2016): "Comuns: de conservadors a progressistes?"

Situem-nos en els darrers anys del segle XIX. Bona part dels científics més eminents donaven per suposat que l’edifici de la física estava pràcticament finalitzat. No esperaven cap resultat ni cap avenç espectacular, ja que es considerava que la física donava respostes solvents a pràcticament tots els fenòmens. Així, molts científics que treballaven a universitats de primera línia (Harvard, Berlin, etc) desaconsellaven als estudiants dedicar-se a la física. I això passava a les portes de la formulació de la teoria de la relativitat i de la física quàntica !.

Malgrat els consells dels seus mentors, Max Planck va decidir convertir-se en físic. Com a camp de recerca va triar la termodinàmica. Era una persona amb actituds conservadores, també com a científic. Com altres investigadors eminents rebutjava la teoria atòmica, a la que veia com una ficció innecessària. Quan va voler estudiar la radiació electromagnètica (ones d’energia) que emet un cos negre a una determinada temperatura, la teoria de referència seguia essent la física clàssica. El problema, però, era que els resultats experimentals resultaven absurds (el cos negre hauria d’emetre una quantitat infinita d’energia d’alta freqüència). Després d’esforços innegables, Planck va proposar una formula empírica que s’ajustava als experiments (per totes les freqüències) però no sabia per què era correcta.  Va ser aleshores que malgrat les seves reticències va donar un gir a la seva recerca i va recórrer a la teoria atòmica.

Anys abans, Ludwig Boltzmann havia adoptat la teoria atòmica per explicar la termodinàmica des d’un punt de vista estadístic. L’energia es pensava com una variable discontinua en contra de la intuïció habitual de que es de caràcter continu. Planck s’adonà que si, seguint Boltzmann, l’energia era concebuda com a discontinua podia deduir la seva formula empírica. L’energia no podia tenir qualsevol valor sinó que només adoptava quantitats múltiples de certa quantitat elemental (molt petita, que anomenà “quantum” i que depenia de la freqüència de l’ona).

Així, Planck va passar d’estar en contra de la teoria atòmica a pensar el món des d’ella. Si no hagués “pensat” des del plantejament de Boltzmann no hagués pogut donar el salt al món quàntic. Va ser un pas extraordinari del que ni el mateix Planck s’adonà de les conseqüències que comportava. Un pas que canviaria tot l’edifici de la física contemporània.

Allunyar-se de preconcepcions en un món canviant resulta sovint decisiu, però és un pas que no resulta fàcil de fer ja que suposa qüestionar idees molt arrelades amb les que hem crescut.

Hi ha progressistes antics com hi ha conservadors moderns. Políticament es pot ser progressista en l’àmbit social i alhora conservador o fins i tot reaccionari en l’àmbit nacional. I viceversa.

En relació a l’àmbit nacional, els dirigents de l’espai polític dels “comuns” (CSQP, En Comu Podem, etc) probablement hauran de passar aviat a pensar i actuar des de la perspectiva de l’ independentisme, abandonant el còmode terreny d’un sobiranisme referendari pactat que no té cap possibilitat de realització pràctica. Que els seus dirigents encara no hagin fet aquest pas s’entén fàcilment. Hi intervenen tant interessos electorals a curt termini com les dificultats inherents a tota ruptura de marcs mentals heretats. Tanmateix, l’estat espanyol és tan poc permeable a un canvi constitucional en profunditat o a permetre un referèndum pactat a la britànica que l’esperança d’aquests objectius situa als partidaris d’aquestes opcions en el terreny pràctic del conservadorisme.

El principal problema de la Catalunya actual no és si mana la dreta o l’esquerra, sinó alliberar-se de la manera més transversal possible d’un estat que no respecta al país, no el reconeix com entitat nacional, no li permet decidir en els àmbits socioeconòmic, polític, simbòlic, cultural, europeu i internacional, i que no mostra cap interès, intenció o possibilitat pràctica de canviar d’actitud.

Si un referèndum pactat resulta impossible cal canviar tant música com la lletra del relat estratègic del que significa un projecte de progrés. L’opció és la desconnexió pacífica de l’estat que ho impedeix.

Tot això els dirigents dels Comuns ho saben. Per consistència i honestedat hauran de deixar els marcs mentals ambigus i els interessos immediats que els tenallen i esdevenir veritables progressistes en termes de país.

En aquest sentit, crec que parlar avui, per exemple, d’un “catalanisme popular” davant d’un “catalanisme conservador” (obrer/burgés) correspon a una visió molt obsoleta de la realitat. Deixant ara de banda (i pels historiadors) si aquesta contraposició conceptual resulta adequada per l’anàlisi de la història del catalanisme, en el moment actual sembla un relat molt antic, molt superat. Avui el “catalanisme popular” és el que es mostra en les manifestacions dels 11 de setembre dels darrers anys. Un catalanisme que ha girat cap a l’independentisme tant per motius racionals i raonables com pragmàtics.

Equivocar-se de perspectiva en alguns àmbits els hi ha passat a científics eminents. Galileo encara prenia l’astrologia com a guia per l’exercici de la medicina i Newton era un aficionat convençut de les possibilitats de l’alquímia. Però els dos eren molt bons com a físics professionals. Quantificaven els fenòmens i es mostraven molt crítics amb les idees del passat. Varen revolucionar la manera d’entendre el món.

Planck era un físic conservador fins que es va veure racionalment impel·lit a acceptar la teoria atòmica. La realitat empírica és tossuda. Dels polítics professionals s’espera que canviïn de paradigma quan l’anterior mostra insuficiències per la seva anàlisi i transformació, especialment si es tracta de polítics que es pensen a si mateixos com a “progressistes” (s’entén que en tots els àmbits). Les complexitats de les democràcies del segle XXI requereixen pensar i actuar des de les teories de la democràcia del segle XXI. 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment