spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (juny 2016): "Cecs, sords i ebris de paraules"

Els humans vivim la vida embriagats de llenguatge. Des de petits col·leccionem paraules, que no son sinó abstraccions només llunyanament relacionades amb la realitat del món. En general ens falla l’autopercepció. Quan no estem atents, que és quasi sempre, la imatge que ens retornen els nostres miralls lingüístics acostuma a ser tan complaent com irreal. El llenguatge és el nostre alcohol, la nostra droga permanent. 

La ciència, un pensament crític sempre provisional, és de les coses més serioses que els humans hem sabut establir. La física ens dona algunes claus per entendre el món una mica millor, mentre que les neurociències ens ajuden a comprendre la nostra posició en el seu interior.  

D’una banda, els humans creiem que captem el món més o menys tal com és a partir dels nostres sentits. Formes, colors, dimensions serien atributs d’un món que sovint creiem ingènuament que tenim epistemològicament controlat. Tanmateix, sabem que l’evolució ens ha procurat uns sentits per anar tirant, però que resulten molt limitats. Veiem gràcies a la forma d’energia electromagnètica que anomenem llum, de la qual els nostres ulls només capten unes freqüències molt limitades. El mateix passa amb la resta dels nostres sentits. Així, només som capaços de copsar un espectre també petit de freqüències de so, mentre que les nostres capacitats olfactives son simplement ridícules comparades amb les d’altres mamífers (que també son limitades). De fet, avancem per les places, camins i carrers de la nostra realitat quotidiana com ho fa una persona pràcticament cega, sorda i sense cap olfacte pels carrers d’una gran ciutat. Els humans som uns exiliats de la realitat.

Això sí, no som muts. Som intrínsecament xerraires. Constantment estem proposant ficcions a través d’uns llenguatges que hem inventat i en els que dipositem una confiança descriptiva digna de millor causa. A més de cecs i sords avancem embriagats de paraules. No captem més que una part molt petita de la realitat, i ho fem my way, a la nostra manera, però igual que els borratxos creiem que tenim una gran clarividència sobre el món que ens envolta, que el captem fins i tot en els seus sofisticats matisos interiors. Les nostres neurones i les nostres paraules ens faciliten viure en un món d’al·lucinació. I ja se sap que mentre dura la borratxera normalment tendim a passar-nos-ho bé.

D’altra banda, la física ens informa sobre la precarietat de les idees intuïtives que tenim sobre la matèria, l’espai i el temps. Els nostres cervells macroscòpics ens fan percebre que espai i temps son dues realitats separades, que la realitat és un continu i que els objectes son sòlids.  Doncs sembla que de tot això, res de res. També meres al·lucinacions basades en el fet de que ens movem com tortugues respecte a la velocitat de la llum, que ens sembla rapidíssima, però que també es molt lenta a escala de l’univers. Es tracta d’al·lucinacions que ens fan creure que els objectes son sòlids i continus malgrat sabem que quasi tota la realitat és un buit en el que ones i partícules ballen, interactuen i “col·lapsen” quan les observem. En termes físics, ser “realista” és avui estar a prop de la bogeria. L’art abstracte és més naturalista que l’art figuratiu.

Em poden dir vostès, sí, això ens diu la ciència, però per la nostra vida “normal” no ens fa falta saber res de tot això. I si ho sabem no ens fa falta que hi donem gaires voltes. Ni tan sols importa saber que ens enganyem pensant que la realitat és això que captem pels sentits. Com es tracta d’un autoengany convincent i que ens afecta a tots no hi ha per què preocupar-se. Podem seguir jugant a fer veure que el món és com se’ns apareix. Bé, és una possibilitat. Tanmateix, es tracta d’una possibilitat que arrossega un sentiment de decepció intel·lectual permanent. Perquè no es tracta només que els sentits que hem heretat evolutivament siguin precaris però que després ho puguem arreglar a través d’un cervell potent que ens permet arribar al moll de l’os de la realitat. No, també sabem que el cervell humà té bastant de nyap.

Es tracta d’un objecte sorprenentment complex. Tanmateix, no deixa de ser un producte fet a empentes i rodolons a través del temps, una estructura de fet bastant burda des del punt de vista funcional. Les neurones son una petita meravella energèticament eficient. Però, en estar connectades a través d’espais sinàptics i substancies transmissores bastant precàries, al final esdevenen unes solucions que perden informació i energia durant la transmissió. Els humans, per exemple, recordem poc i malament (cosa que a vegades resulta molt útil: la felicitat consisteix sovint en tenir bona salut i mala memòria). Però els nostres cervells son en conjunt força ineficients.

L’evolució ha avançat per passos. Tenim un cervell establert en diverses etapes evolutives que reaccionen de manera diferent als estímuls i que sovint entren en conflicte. I avui sabem que la part racional sovint no és la més eficient en el moment de prendre decisions. La lògica i les matemàtiques acostumen a suposar dificultats greus per una majoria dels autoanomenats, irònicament, “sapiens”. Potser això explica que els humans puguem ser tan sofisticats en el moment de crear simfonies o elaborades teories científiques o filosòfiques, i alhora tan crèduls en relació a les surrealistes ficcions que proposen les religions o altres tipus d’ideologies. Resulta fàcil enganyar als humans. La creativitat humana corre paral·lela a la seva inherent i repetida estupidesa. Acostumem a ser uns escèptics i uns crítics molt deficients.

Virginia Wolf comenta l’Alicia de Lewis Carroll dient: “Ser nen és ser molt literal; és trobar-ho tot tan estrany que res no et sorprèn”. En relació a la realitat, inclosa la nostra, no deixarem mai de ser nens. Uns nens que disposen d’un cervell que és un nyap evolutiu meravellós.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment