spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (juliol 2015): "Sentit d'estat"

Per aconseguir un estat s’ha de saber pensar i actuar amb sentit d’estat. Cal distingir clarament entre l’objectiu principal i els secundaris, calcular bé les possibilitats i riscos de cada decisió, establir consensos interns que optimitzin les fortaleses pròpies, evitar qualsevol gran error estratègic, encertar en la gestió del temps i fer una bona política de comunicació. Centrem-nos en aquest dos últims aspectes.  

La gestió del temps. Aquest element és fonamental. Cal fer les coses bé i després fer-les ràpid. No a l’inrevés. La principal tasca dels partits, ciutadans i organitzacions independentistes és actualment guanyar les eleccions del 27-S. Tanmateix, en cas de victòria electoral, qualsevol càlcul sobre el temps que ha de transcórrer entre aquesta data i la proclamació de la independència resulta avui bastant arbitrari. No es pot establir de manera voluntarista. En un procés com l’actual, la realitat és sempre més complexa en l’espai i més incerta en el temps que qualsevol pla que vulgui conduir-la. Cal ser sensibles als canvis que s’aniran produint i modular les actuacions segons aquests canvis. En els darrers quatre anys he repetit que seria un greu error proclamar la independència en un moment en que el país no estigués en condicions pràctiques d’aguantar-la i desenvolupar-la. Sembla una asseveració òbvia, però l’experiència em diu que no és sobrer repetir-la.

La política de comunicació. Les avantatges de la independència pels ciutadans de Catalunya son múltiples, especialment per les classes populars (aturats, treballadors, pensionistes, classes mitges, etc). Però cal explicar més i millor a la ciutadania els “per quès” de la independència. Hi ha falsedats promogudes pel govern central, pels partits i medis de comunicació d’àmbit estatal que es poden desmentir fàcilment. Hi ha incerteses que es poden eliminar. I sobretot, hi ha arguments contundents del que significa una Catalunya independent en termes d’un dels estats de benestar més avançats d’Europa (educació, sanitat, pensions, serveis socials), d’una societat amb menys pobresa i desigualtats socials, d’un sistema democràtic més modern, d’una economia més eficient i oberta al món, d’unes infraestructures desenvolupades i gestionades des del país (trens, port, aeroport, carreteres, fonts d’energia, noves tecnologies), del pes que el país guanyaria a Europa i en les relacions internacionals, de la protecció de la llengua i cultura pròpies sense menystenir el pluralisme intern del país, de l’ús dels símbols col·lectius incloses les competicions esportives, etc. Catalunya pot ser en el futur el país del “benestar càlid“.

De raons per la independència en sobren. En sentit contrari, els costos de la dependència son molt clars, governi qui governi a Catalunya i governi qui governi a Espanya. Es un tema estructural. Son costos associats a viure en una posició políticament marginal d’un estat amb tics autoritaris que t’explota econòmicament i et vol assimilar culturalment.

L’unionisme a Catalunya no te alternatives factibles. I fora de Catalunya el que hi ha és quasi un desert. El millor que s’ha escrit dins de l’àmbit de l’unionisme és un informe de la Fundació Campalans (vinculada al PSC). El seu contingut, però, va ser immediatament oblidat després que el PSOE aprovés el document de Granada (juliol 2013). La proposta de la Campalans estava més ben orientada. Partia del fet de que el tema territorial a resoldre no és retocar l’estat de les autonomies per fer-lo més “funcional” o més “igualitari” (això últim, dit pels que ho diuen, és sovint cinisme), sinó de reconèixer i acomodar constitucionalment la plurinacionalitat de l’estat. Tanmateix, malgrat els esforços dels seus redactors, la proposta també es quedava curta en termes de reconeixement i d’autogovern nacional i internacional.

De “Podemos” no es coneix res mínimament elaborat sobre el tema. Els primers posicionaments resulten molt simples i tradicionals. I el PP i C’s mantenen una visió recentralitzadora i nacionalment uniformista de l’estat. De fet, els màxims de reconeixement i d’autogovern que els partits espanyols podrien pactar entre ells, en l’escenari més optimista, estan molt lluny dels mínims que serien acceptables avui per la majoria de ciutadans de Catalunya. No hi ha “terceres vies” realistes per solucionar de manera estable el tema de fons. Els partits estatals no donen mentalment de si. 

En aquest context es fa difícil entendre que una esquerra que es vol “progressista” encara estigui petrificada davant les pantalles tradicionals del binomi dreta-esquerra o de la “reforma constitucional”. A aquestes alçades ja no es pot tractar d’un mer exercici d’ingenuïtat. Han passat massa coses en la darrera dècada. Més aviat es tracta d’una actitud en favor de models que son obsolets fins i tot com a projecte (i que estan en les antípodes d’una “cultura federal”). Uns models que, en el millors dels casos, només aspiren a gestionar millor les misèries d’una autonomia políticament escassa i sense proteccions jurídiques efectives (retallades incloses).

Ser progressista en un àmbit no significa ser-ho en altres. L’àmbit nacional arreu del món resulta irreductible a l’àmbit social. Hi ha interconnexions, òbviament, però no son coincidents. Es tracta d’àmbits que requereixen emprar conceptes, valors, llenguatges i eines analítiques diferents.

Els corrents polítics sempre prioritzen determinats temes, valors i objectius, cadascun els seus, mentre en marginen d’altres dels que ofereixen anàlisis i respostes poc elaborades. Ningú ho fa tot bé (ni ho pensa tot bé). Com a realitat nacional diferenciada seria convenient que tots els partits catalanistes que volen transformar en profunditat l’status quo actuessin amb sentit d’estat, sense aferrar-se a qüestions de caire quotidià i que canviaran en el futur com la de qui governa en aquest moment. Resulta decebedor que en l’àmbit nacional algunes esquerres siguin conservadores, fins i tot reaccionàries. Cal pensar amb sentit d’estat (el propi, no el dels altres).

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment