spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (juny 2015): "Dues confiances"

Entre les raons que converteixen un autor en “clàssic” estan aquelles associades a l’anàlisi de qüestions recurrents de les societats humanes, malgrat l’evolució històrica dels sistemes polítics i socials. Un exemple d’aquesta permanent actualitat és Thomas Hobbes.

En el context de la guerra civil anglesa del segle XVII, el punt fonamental que planteja en la seva obra Leviathan, és que la cooperació entre els humans esdevé pràcticament impossible si no existeix confiança mútua. En les condicions “naturals” de la humanitat, ens diu, la situació és de competència i por sobre el comportament dels altres. En paraules memorables estableix que en aquestes condicions la vida dels homes esdevé “solitary, poor, nasty, brutish, and short” (solitària, pobre, desagradable, brutal i curta). La confiança per assegurar una convivència pacífica que permeti el desenvolupament en tots els àmbits ha de ser garantida “artificialment”. Segons Hobbes, no hi pot haver confiança si no existeix un poder superior que sigui capaç de fer complir la llei de manera eficient. Així, el seu tema central no és, com a vegades es diu, el poder, sinó la confiança. El poder és un instrument per aconseguir-la. La desconfiança genera por i la por genera el conflicte permanent. És l’autoritat política la que promou la seguretat, la seguretat crea confiança, la confiança genera cooperació i aquesta última incentiva els beneficis individuals i socials que la humanitat té vetats en el seu estat de naturalesa.

Aquesta no és una concepció gaire “romàntica” sobre la humanitat, però tampoc és una concepció ingènua –com ho son els postulats rousseaunians d’alguns socialismes o anarquismes que creuen que si es promouen condicions socials igualitàries i es millora l’educació tindrem garantida una convivència pacífica i creativa fins i tot en absència de coacció política.

Els estudis científics actuals no ofereixen cap d’aquestes dues imatges sobre els humans. Més aviat ens diuen que cadascuna ofereix només una part de la realitat. Les ciències cognitives i de l’evolució ens diuen que per naturalesa no som només essers egoistes, competitius i atemorits a la recerca d’un poder coactiu que garanteixi la pau, sinó que també som éssers empàtics i cooperatius. També som això, però no només som això. Es tracta d’una doble condició que hem heretat dels primats i dels mamífers que ens precedeixen en l’evolució de la vida. Kant, que coneixia i entenia molt bé el pensament de Hobbes, ja havia resumit aquesta doble condició amb un magnífic concepte: la insociable sociabilitat dels humans. Som socials, podríem dir, sense que ens acabi d’agradar ser-ho. Ho som i no ho som. Tot alhora. I aquesta és la base del progrés.

Canviant (molt) de registre, ens podem fer dues preguntes: 1) un país que viu molt incòmode, poc reconegut i mal acomodat en un estat en el que un conjunt de guerres i de fets fortuïts l’han precipitat a viure, i que busca esdevenir un estat independent, pot tenir èxit en aquest objectiu si no hi ha confiança entre els principals actors polítics que han de liderar aquest procés?; i 2) el projecte més rupturista de la història contemporània de Catalunya, compta amb la confiança de la majoria dels ciutadans del país ? 

Potser els independentistes més optimistes responen afirmativament a ambdues preguntes. Tanmateix, per poc realista que vulgui ser l’anàlisi, crec que apareixen alguns dubtes.

D’una banda, a diferència del cas escocès, el lideratge polític a Catalunya és plural. Això presenta llums i ombres. La pluralitat pot sumar, però tal com s’està produint està minant la confiança ciutadana. Crec que amplis sectors de la ciutadania estan esperant visualitzar una perspectiva de més unitat i unes actituds de més confiança entre els partits. El tacticisme partidista és la millor tàctica pel fracàs. De fet, ara és el moment en que els partits sobiranistes han de mostrar que son bons professionals i que estan a l’alçada del repte que impulsen. La confiança és avui part de la professionalitat. I falten indicadors de que s’estigui teixint aquesta confiança.  

D’altra banda, cal mostrar que el projecte de futur és de democràcia avançada, inclusiu, dirigit a tota la ciutadania. Tots els ciutadans han de poder sentir-se potencialment còmodes en el projecte al marge de les seves característiques socials, culturals o lingüístiques. No només cal comunicar les raons sobre els per quès de la independència  -hi ha tantes raons (polítiques, econòmiques, culturals, internacionals, simbòliques, etc) que la majoria dels ciutadans en podrien fer un llistat ampli, sinó que també cal donar respostes a les preguntes sobre les incerteses que genera a curt termini un procés d’aquest abast. És el que els ciutadans pregunten en actes, conferències, etc, favorables al procés actual. Cal donar respostes clares i específiques sobre els impostos, les pensions, els serveis de benestar, la relació amb Europa, el creixement econòmic, la qualitat democràtica, el tractament de les llengües, les futures relacions amb l’estat espanyol, etc.

La independència de Catalunya presenta molts més avantatges que inconvenients pels ciutadans del país, però anar sobrat de raons i motius no implica que la majoria de la ciutadania les faci seves si no s’expliquen amb claredat (i brevetat). Els informes del CATN son, crec, una bona base per donar resposta a aquestes preguntes, però es tracta d’informes de contingut molt tècnic i dirigits al Govern i als actors polítics i socials. Cal posar a l’abast de la ciutadania els punts clau dels seus continguts.

Incentivar amb claredat, d’una banda, la confiança entre els partits favorables al procés i, d’altra banda, la confiança entre els partits i els ciutadans son dos elements del seu (possible) èxit. Cal accelerar aquestes dues confiances.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment