spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA ( octubre 2014): "Pluralisme: el consens del dissens"
El món de les democràcies actuals és un món presidit pel pluralisme moral i pel pluralisme polític Es tracta de dos tipus de pluralisme que combinen aspectes de consens i de dissens entre els ciutadans i entre les organitzacions polítiques i socials sobre quins son els principals valors i objectius de la vida individual i col·lectiva. Malgrat que solen repetir-se determinats conceptes i valors amb vocació legitimadora (llibertat, igualtat, benestar, dignitat, interès general, pluralisme, transparència, etc) sempre hi ha un dissens, és a dir, desacords sobre la interpretació d’aquest conceptes i valors i objectius, així com sobre la seva jerarquització quan a la pràctica entren en contradicció.  
Alguns acadèmics pretenen que aquest dissens moral i polític resulta superable a partir d’una “discussió racional” amb regles acceptables per tothom i una participació en peu d’igualtat entre totes les parts. Alguns filòsofs, com Rawls o Habermas, han ofert diverses i sofisticades versions d’aquesta estratègia.
Quan les coses sotmeses a discussió no desperten una oposició molt frontal o quan no resulten gaire transcendents, aquesta estratègia pot funcionar. Tanmateix, quan es tracta de confrontar qüestions que reflexen el que s’ha anomenat “diversitats profundes” (Berlin, Taylor) en les democràcies –qüestions de classe social, de caràcter nacional, etc- l’assoliment d’un consens sobre la interpretació i jerarquització de valors a la pràctica es revela quasi impossible. En aquest cas, l’estratègia d’establir un consens amb criteris merament teòrics i procedimentals revela, en el millor dels casos, un error conceptual sobre el significat i el sentit de determinats tipus de  pluralisme en les societats democràtiques.
En qüestions de diversitat profunda crec que resulta més convenient acceptar la impossibilitat de consensos de caràcter teòric o procedimental i tractar de buscar acords de caràcter més pragmàtic, basats, en últim terme, en la negociació i el vot. I per fer-ho resulta convenient admetre d’entrada que existeix un dissensconceptual i normatiu profund que no resulta superable a través de la mera discussió pública.
Un cas paradigmàtic de diversitat profunda el constitueix la qüestió de quins són els demos que legítimament poden conformar un estat. Es tracta d’una pregunta que, paradoxalment, les teories clàssiques de la democràcia no es plantegen ni, per tant, responen. No ho fan ni les teories de caràcter més “liberal” ni les de caràcter més “republicà”. Aquestes teories més aviat prenen el demos de la col·lectivitat política com un fet ja decidit, com una dada a tenir present, amb independència de com s’han format històricament els estats, per després només plantejar-se cóm aquest demos accedeix o participa en el cratos, en el poder.
Les societats plurinacionals (Bèlgica, Canadà, Regne Unit, Espanya) estan caracteritzades per la diversitat profunda del pluralisme nacional. Es tracta de societats més complexes que les caràcter uninacional. El “pluralisme de valors” (Berlin) presenta aquí més dimensions i més camps d’aplicació. En aquestes societats no es poden pressuposar determinats consensos implícits que es donen en les societats uninacionals, sempre més simples en termes de legitimitat col·lectiva. De fet, bona part dels ciutadans dels diversos grups nacionals de l’estat no comparteixen ni la caracterització nacional d’aquest últim, ni la visió sobre l’origen de l’estat i la seva història, ni el significat de valors liberals i democràtics com la llibertat, la igualtat, el pluralisme o la dignitat en aquell context determinat. Aquest ciutadans viuen mentalment en móns diferents. No hi ha consens sobre quin és el demos legitimitat per formar un estat ni sobre qui té dret a decidir qui és aquest demos.
La complexitat de les societats plurinacionals requereix un constitucionalisme més pragmàtic i més revisable que el de societats uninacionals. En estats plurinacionals, el “patriotisme constitucional” resulta més aviat una enganyifa. No hi ha dreceres. La política comparada ofereix algunes solucions institucionals per procedir a l’acomodació de societats plurinacionals. Tanmateix, en cas de que aquestes solucions s’hagin intentat i no hagin reeixit, resulta difícil en termes de raonabilitat moral i de racionalitat política negar a les nacions que conformen una minoria permanent en un estat, especialment si s’ha conformat a través de la coacció (guerres, annexions territorials, imposicions culturals, colonitzacions, etc), el dret a formar una col·lectivitat política pròpia. Negar aquesta possibilitat suposa una coacció il·legítima per part de la constitució i les institucions de l’estat de torn. En una democràcia, les lleis mai no haurien d’esdevenir presons normatives. Haurien de poder ser revisades i reformades amb condicions de plausibilitat pràctica.
Crec que un consens pragmàtic intel·ligent en societats plurinacionals consisteix en establir tres coses: 1) una anàlisi realista de la situació, acceptant que la realitat nacional de l’estat és plural, expressat en un dissens permanent, que s’ha de resoldre amb voluntat de reconeixement i d’acomodació col·lectiva i d’estabilitat; 2) institucions i procediments que articulin elements dels tres tipus d’acord més solvents que ofereix per aquests casos la política comparada: confederalisme; federalisme plurinacional; acords consociacionals; i 3) procediments de garantiasobre el compliment dels acords constitucionals (incloent, en el seu cas, mediacions internacionals). Sense aquesta tercera condició, sense regles que garanteixin que els acords es compliran i de com procedir si no es compleixen, el reconeixement i acomodació de la diversitat nacional seguiran sense resoldre’s.    
En el cas espanyol, soc molt escèptic sobre la possibilitat d’arribar a acords de reforma constitucional amb els dos principals partits espanyols que resolguin la qüestió del pluralisme nacional de l’estat. La resolució del tema de la plurinacionalitat en una democràcia liberal avançada sembla trobar-se més enllà de les possibilitats culturals, mentals, dels dos principals partits espanyols. No és només que no vulguin arribar a solucions plausibles per resoldre el tema de fons, la plurinacionalitat, sinó que em temo que no poden fer-ho encara que ho volguessin. Hi ha massa segles, massa inèrcies d’una cultura política autoritària, refractària al pluralisme, tant en la dreta com el l’esquerra espanyoles. Massa nacionalisme i massa concepció jeràrquica i afrancesada de l’estat.
Òbviament seria convenient que el procés polític empès a Catalunya arribés a una solució acordada i estable, sigui amb la independència o amb una solució que combinés elements dels tres tipus d’acord esmentats anteriorment. Però els problemes es solucionen, primer, definint-los bé, després enfocant-los amb les màximes garanties liberal-democràtiques aplicades al cas concret i, finalment, sabent on s’han d’anar a buscar les solucions per fer-les plausibles i estables. Però els actors polítics espanyols no fan res de tot això. Ni crec que tinguin capacitat de fer-ho.

Només des del consens de que en l’estat espanyol hi ha un dissens profund de conceptes i valors relacionats amb el pluralisme nacional, així com des de la voluntat d’arribar a acords pragmàtics revisables i amb procediments de garantia del seu compliment  resultaria possible resoldre el tema de manera compartida. Només a partir d’un consens inicial sobre aquest profund dissens resultaria raonablement solucionable la qüestió de fons. De moment, a l’Espanya actual, crec que tot això és poesia. De fet el que hi ha és una política explícita i exhaustiva de recentralització. En les lleis, en les institucions, en els procediments i en els pressupostos. L’horitzó per Catalunya és la desconnexióde la legalitat i de les institucions espanyoles. No hi ha alternatives plausibles.  

Categories: Bloc de notes

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment