spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (juny 2014): "Monarquia i tercera via ?""

 En els darrers tres-cents anys, les monarquies han hagut de canviar per tal de mantenir-se en el sistema institucional dels estats europeus. A les monarquies absolutes del segle XVIII, els monarques i els funcionaris de la Cort suposaven els vèrtexs de les funcions executives, legislatives i judicials, una situació que anà canviant en el segle següent en forma de monarquies constitucionals. En aquesta etapa els monarques seguien mantenint poders significatius, com presidir i dirigir els governs, anomenar membres dels parlaments, etc. Finalment, les monarquies parlamentàries dels segles XX i XXI han deixat de tenir capacitat de decisió explícita en els tres poders clàssics, quedant els seu paper reduït a funcions bàsicament simbòliques i mediadores. És el preu que han hagut de pagar per tal de perviure dins dels entramats constitucionals de les democràcies liberals.  

En el cas de l’estat espanyol, la continuïtat de la monarquia va quedar en suspens durant  la dictadura franquista, la qual, però, va finalment reinstaurar-la -difícilment hagués pogut propiciar un sistema republicà després del aixecament militar contra la Segona República.
Així, l’origen de la reinstauració de la monarquia borbònica actual és franquista. Posteriorment, crec que ningú pot negar el paper de Joan Carles I en la transició vers un sistema democràtic que deixava endarrere la dictadura, així com el seu paper final -l’inicial i l’intermedi han quedat ple d’ombres- en el fracàs dels cops d’estat de l’any 1981. Tanmateix aquesta legitimació pràctica s’ha diluït de manera dràstica a partir del comportaments del propi monarca, la qüestió, mai investigada, de l’enriquiment del seu patrimoni, la opacitat permanent de les despeses de la casa reial o els flagrants casos de corrupció, actualment encara en els jutjats.
L’abdicació recent del rei ha agafat per sorpresa a gairebé tothom, però el fet en si no ha causat cap estranyesa, ja que era quelcom esperat en els darrers dos anys. En l’actualitat, després del pas pràctic del PSOE de partit amb “profundes arrels republicanes” –tal com deia Rubalcaba fa uns dies- a un partit inequívocament monàrquic, el clàssic dilema monarquia-república ha perdut força dins del context espanyol. Determinades forces d’esquerra mantenen l’imaginari de valors i institucions que connecta amb la legitimitat republicana de fa vuitanta anys, ara barrejat amb crítiques sobre la manca evident de qualitat de la democràcia espanyola i l’oposició a les polítiques econòmiques i socials durant la crisi impulsades primer pel PSOE i després pel PP.
Des de la perspectiva catalana la substitució d’un monarca per un altre no canvia en principi res del context general. Com dèiem, les funcions del cap d’estat en una monarquia parlamentària son, afortunadament, molt limitades (tot i ser el cap de les forces armades, una qüestió que a Europa resulta merament formal però que en el cas espanyol resulta significativa atesa la trista història d’aquest estat en termes democràtics durant l’època contemporània). Però avui Espanya està integrada en organitzacions com la Unió Europea i l’OTAN. I a diferència de la transició dels anys setanta, Felip VI iniciarà el seu regnat dins del marc constitucional actual. D’aquesta manera, si Joan Carles I probablement passarà a la història com el monarca de la recuperació democràtica, el seu fill ho farà com un cap d’estat “normal” d’una monarquia parlamentària. Els temes més destacats de l’agenda política interna en el moment de la seva coronació son els de gestió de la crisis i el procés polític de Catalunya.
Així, les anomenades “terceres vies”, cas que acabin formulant-se, no estan en mans del nou monarca sinó, en tot cas, en les dels principals partits nacionalistes espanyols (PP i PSOE). De moment, aquestes vies ni estan ni se les espera. Aquell procés no registra d’entrada cap variació. El seu centre de gravetat segueix residint en les institucions, la societat civil i els ciutadans de Catalunya. La següent estació és la consulta del 9-N. Això fa que en el context actual, les posicions en favor de la “Tercera República espanyola” resultin alienes a molts ciutadans catalans. No per republicanes, sinó per espanyoles.
En qualsevol cas, els partidaris de les terceres vies haurien d’assegurar dues coses igual de fonamentals: el contingut precís d’un nou pacte constitucional i els procediments de garantia de que aquest pacte es compliria. El pacte, en primer lloc, hauria d’incloure un reconeixement i un nivell d’autogovern que fos acceptable per una majoria dels ciutadans de Catalunya. Això ja no es pot ja fer sense establir competències importants en l’esfera simbòlica, europea i internacional, sense un blindatge precís de matèries (llengua, educació, medis de comunicació, cultura, benestar, etc), sense capacitat de desenvolupar polítiques econòmiques i socials pròpies, o sense disposar d’un finançament just i estable. En segon lloc, haurien d’establir-se garanties explícites de que el poder central i les institucions de l’estat (executiu, parlament i tribunals) complirien els pactes establerts. La lògica dels pactes constitucionals tipus “Estatut”, resulta avui caduca, obsoleta. Catalunya porta ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat. En absència de garanties, un pacte de “tercera via” sempre seria precari. I vista l’experiència anterior, tot apunta que aquestes garanties serien paper mullat en absència del dret de secessió en les regles constitucionals.
Si es donessin aquestes dues condicions podria haver-hi un lloc per una potencial Commonweatlth hispànica –monarquia inclosa. Tanmateix, crec que s’ha d’estar avui molt desinformat per creure que aquesta opció és realista. Vistos els precedents, l’experiència comparada de les democràcies plurinacionals i les dades empíriques del cas espanyol, l’anàlisi racional fa concloure que els ciutadans i les institucions catalanes hauran de procedir en algun moment a una desconnexió del marc constitucional espanyol. 
Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment