Escriure una nota d’urgència sobre un col·lega professional que va ser alhora un amic de molts anys té sempre el risc de caure en una improvisació injusta, en una parcialitat recurrent. Tanmateix, en el cas d’en Miquel tot resulta fàcil de fer. Treballar, divertir-se, teixir complicitats, dissentir. El seu tarannà personal creava una comunicació fluïda, unes empaties immediates.
En temps presidits pels dogmes ideològics d’una esquerra més platònica que aristotèlica, l’estil d’en Miquel sorprenia quan sempre procurava més persuadir que convèncer. El seu inquiet polemisme interior contrastava amb la seva consubstancial flema pràctica. Procurava fer del pluralisme un programa i dels respecte tolerant una convicció. Com bona part de la seva generació, socialitzada en la universitat pobre i decadent del darrer franquisme, es va adherir als plantejaments d’una esquerra en busca de “nous horitzons” de modernitat i d’emancipació de les classes socials més desafavorides. Però el seu caràcter negava qualsevol aguait de dogmatisme. D’estil irònic, sense ser mai cínic, expressava sovint les idees en privat amb una corrosiva alegria que sempre moderava intel·ligentment en públic.
Vivia en un món de noms avui reivindicats: Otto Bauer, Karl Renner, Woodrow Wilson i, en l’esfera local, Valentí Almirall, Pi Margall, Rovira i Virgili. Era catalanista en un moment i context en que era una posició minoritària dins del “progressisme” antifranquista. Defensava un catalanisme amb arrels històriques quan aquest no era sinó un aspecte que molts consideraven més aviat marginal en termes d’emancipació col·lectiva “universal”. Aquelles referències l’acompanyaren tota la vida, molt més que la de Comorera, a qui va dedicar una tesis doctoral monumental que es va convertir en referència indefugible d’especialistes, però de la que amb la distància que donen els anys sabia parlar-ne amb una distància irònica.
Varem coincidir com a professors de ciència política a la UB en els temps de la transició política de finals dels anys setanta. Temps esperançats però intel·lectualment molt grisos. Les universitats tot just començaven a renovar-se. En Miquel va contribuir a la creació i consolidació dels estudis i de la recerca en el camp de la ciència política, aleshores un àmbit poc conegut i molt desconnectat del món acadèmic internacional. Tres dècades després la situació acadèmica de les universitats catalanes és molt diferent. I els llibres i articles d’en Miquel Caminal hi han col·laborat de manera important. També els seus articles divulgatius de premsa han servit per aixecar el nivell de com es parla de política en el país.
Fer-se gran millora la capacitat de saber separar el gra de la palla, de saber acomodar els dubtes i de discriminar incerteses. En Miquel va voler ser sempre més una referència reposada que un líder ideològic. Parlar de la seva obra es fer-ho de quatre paraules clau: catalanisme, esquerres, pluralisme i federalisme. No va abandonar mai l’optimisme de la voluntat, malgrat acceptar de manera creixent la inevitable profunditat del pessimisme de la raó pel que fa a la seva idea de federalisme en el context de l’estat espanyol.
Varem escriure dos llibres junts. Les contribucions d’en Miquel trasllueixen un “republicanisme” d’esquerres situat més enllà dels nacionalismes estatals i no estatals tradicionals: “Des d’una concepció republicana de la ciutadania, l’equivalència entre nació i estat és un disbarat (...) Al mateix temps no hi ha llibertat sense autodeterminació”.
M. Kundera ens alerta de que “l’amistat resulta indispensable a les persones pel bon funcionament de la seva memòria”. Miquel Caminal n’és una prova. És una de les millors persones i dels millors amics i col·legues que tots els que l’hem conegut mai haurem tingut.