spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (octubre 2013): "Terceres vies"

En el transcurs dels darrers cent anys, les propostes de “terceres vies” han estat una constant. Son molt conegudes, per exemple, les proposades en si de la tradició socialista. E.Bernstein propugnà “revisar”, és a dir, tornar a mirar, les tesis del marxisme clàssic, postulant una via reformista entre el capitalisme i el socialisme revolucionari com la més adequada a les societats del canvi de segle. La proposta va ser rebutjada en el si de la Segona  Internacional, però posteriorment es va anar imposant en l’esquerra europea. A finals del segle XX, Tony Blair, tornà a presentar-se com a paladí d’una pretesa “tercera via” entre el liberalisme econòmic i la socialdemocràcia.

 

De fet, l’aparició de posicions intermèdies resulta quasi inevitable. Hi ha diferents raons que expliquen la potencial seducció inicial d’aquestes propostes centrípetes. Una d’elles és de caràcter epistemològic. Sabem que els cervells humans mostren sovint la tendència a organitzar la realitat a partir de contraposicions conceptuals binàries (interior-exterior, fred-calent, proper-llunyà, cos-ànima, capitalisme-socialisme, etc). És el que s’anomena la perspectiva de la ment discontinua (discontinous mind). Una estratègia conceptual dualista simplifica la realitat i permet actuar amb rapides, una característica que ha estat útil al llarg de l’evolució. Però aquesta estratègia pot comportar una excessiva simplificació davant de qüestions complexes. Així, les “terceres vies” poden semblar d’entrada més elaborades, ja que en principi implicarien haver analitzat les dues alternatives prèvies i haver combinat els seus avantatges. Però l’experiència mostra que aquest no sempre és el cas. Si bé el reformisme de Bernstein es va acabar imposant en l’esquerra europea de la segona meitat del segle XX, la tercera via posterior de Blair s’ha dissolt com l’aigua de pluja en els rius del continent.

 

La qüestió central estarà en veure si la “tercera via” proposada:  1) resulta analíticament clara i està empíricament ben informada en relació a les dues vies prèvies; i 2) resulta plausible la seva implementació pràctica en un context determinat. Claredat amb solidesa empírica i facticitat pràctica. Així, els seus partidaris estan obligats a concretar el contingut de la proposta (el què) i la manera d’implementar-la (el com). Què es pot dir d’aquestes dues condicions en el context polític de la Catalunya actual?

 

1)Claredat i solidesa empírica (el què). Les “terceres vies” remeten aquí a alguna variant de caràcter “federal” o “confederal”. I aquest és un món complex. Dins dels models federals hi ha, com a mínim, tres grups de teories federals i 23 federacions pràctiques que són diferents en molts aspectes. Primera pregunta: les terceres vies “federals” presenten un model teòric i institucional clar, adequat a la societat plurinacional espanyola?. Llegint els documents dels partits que en parlen, la resposta general es “no”. Quan tracten de concretar el model, ni que sigui a grans trets com pretén fer el document de Granada aprovat pel PSOE (i assumit pel PSC), el resultat no pot ni qualificar-se de federal, i molt menys de plurinacional. Més aviat es tracta d’una mera reforma parcial de l’estat de les autonomies. El tema mai es planteja des de supòsits plurinacionals, no s’estableix un reconeixement nacional ni un ampli autogovern per Catalunya en els àmbits simbòlics, econòmics, fiscals, europeus, internacionals, etc. La proposta del PSOE és simplement “antiga”. Arriba tard i malament. No es tracta d’un canvi de model, sinó que més aviat manté una lògica lampedusiana: proposar alguns canvis per a que de fons no canviï pràcticament res. Des de Catalunya resulta impossible “comprar” aquesta proposta. I molt menys en el moment actual. En resum, es tracta d’una falsa tercera via.

 

La proposta “confederal” d’UDC pot semblar d’entrada més atractiva, però a més de necessitar una major concreció en diversos àmbits, conté una deficiència conceptual de base: a la política comparada actual no hi ha “estats confederals” (amb la possible excepció del cas atípic de Bòsnia-Herzegovina). El model territorial dels estats és federal (USA, Canadà, Suïssa), regional (Regne Unit) o centralitzat (França), o bé respon a situacions intermèdies o més específiques dins d’aquests tres models bàsics (estats associats, federacies, etc). El que sí que existeixen són les confederacions d’estats -prèviament independents- per regular aspectes econòmics o de defensa de manera comú. Algunes confederacions històriques, com l’americana o la suïssa, evolucionaren vers la constitució de federacions (1787 i 1848, respectivament). Conceptualment, la tercera via confederal, avui un tant confusa, potser podria associar-se a un estat federal plurinacional molt descentralitzat i fortament asimètric, inclosos els àmbits simbòlic i internacional. Es tractaria d’un plantejament adequat si visquéssim en un altre planeta, més civilitzat, però que no sembla tenir cap plausibilitat de ser portat a la pràctica en el cas espanyol. El principal problema d’aquesta via és la seva facticitat.

 

2)Facticitat pràctica en el context espanyol (el com). Aquí la càrrega de la prova consisteix en mostrar el realisme de la proposta. Segona pregunta: ¿resulta plausible establir, a través d’una reforma constitucional, un estat federal plurinacional molt descentralitzat i asimètric -l’únic model “federal” que podria ser acceptable avui des de Catalunya- en el “marc mental” i de comportament de les institucions i dels partits espanyols?. Francament, crec que ningú ha ofert arguments de plausibilitat pràctica donades les característiques de les institucions de l’estat i de la cultura política dels principals partits nacionalistes espanyols (PP i PSOE).

 

Alguns fets recents, com mers exemples: el govern central parla de “diàleg” mentre segueix mantenint una ofensiva centralitzadora i unitarista en els àmbits educatiu, judicial, simbòlic, lingüístic, internacional, etc; practica un ofec econòmic sistemàtic als ciutadans de Catalunya basat, per més escarni, en un permanent espoli fiscal; retalla dràsticament les inversions; margina les infraestructures; no paga el que deu d’acords anteriors; elabora informes falsos i difamatoris sobre el President de la Generalitat (i després no passa absolutament res); tracta els seus greus casos de corrupció (Bàrcenas, Gurtel, etc) amb una frivolitat pròpia de dictadures o d’estats autoritaris; el Tribunal Constitucional, la composició del qual ja reflexa una alarmant manca de separació de poders, avala que el seu president pertanyi a un partit (PP) i hagi col·laborat amb la seva Fundació -argument que sí va ser decisiu per recusar un magistrat durant el procés de l’Estatut; el fiscal general destitueix al fiscal de Catalunya per unes declaracions comprensives sobre el dret a decidir; destacats polítics populars i socialistes fan declaracions que reflecteixen una cultura política conservadora o jacobina completament refractària al pluralisme nacional, etc. En fi, la llista podria ser òbviament molt més llarga. La conclusió és que l’estat no mostra interès per solucionar el tema territorial i nacional. L’estat va a guanyar. Des de l’arrogància. Des de les amenaces. Des de la imposició.

 

Fa uns anys vaig elaborar un model de federalisme plurinacional pel cas espanyol basat en la teoria federal i en la política comparada. Tanmateix, l’experiència ha mostrat de manera fefaent que no resulta possible implementar aquest tipus de models en aquest context. Davant de les pràctiques institucionals i de la cultura política comú en el tema nacional que mostren tant la dreta com l’esquerra espanyoles, proposar avui models federals o confederals de base plurinacional no resulta factible. Simplement. És tenir interès en negar la realitat (pels motius que sigui). És plantejar autoenganys que es troben més enllà de les possibilitats, fins i tot mentals, de la cultura política de les institucions i dels principals partits espanyols. I aquesta manca de realisme de les terceres vies no disposa ja avui de la coartada que tenen els plantejaments hipotètics no comprovats.

 

L’ascens de l’independentisme també es basa en la manca de credibilitat de les “terceres vies”. De fet, aquestes no haurien de venir de Catalunya, sinó de l’estat. I per a que fossin creïbles haurien de complir les dues condicions anteriors. Des del catalanisme, presentar alternatives que no resulten plausibles és proposar la inoperància, seguir perdent el temps sense solucionar el problema de fons. Probablement, vindran propostes de reforma constitucional, però tot indica que seran de vol ras, de tipus “lampedusià”. Cap de les terceres vies proposades mostra realisme. Les terceres vies podrien ser una alternativa, però a la pràctica no ho són ni sembla que en el futur tinguin capacitat de ser-ho. Catalunya ha de seguir la seva pròpia via. La impulsada per la majoria dels seus ciutadans.

 

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment