spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
La Vanguardia (juny 2012): "Socialdemocràcia: molt a renovar"

 

La socialdemocràcia (SD) apareix actualment com un conjunt de partits desconcertats i sense nord. Malgrat les diferències segons països, podem detectar l’existència al menys de tres problemes en la SD europea: un per ser SD, un altre per ser europea, i un altre associat a les ombres, als dèficits, de la seva pròpia tradició. Els tres s’evidencien en aquest context de crisi  econòmica i financera.
 
En primer lloc, la SD mostra avui la manca d’un projecte clar i diferenciat. A principis del segle XX, dirigents de la Segona Internacional varen qüestionar la via revolucionària del marxisme “ortodox”, apostant per una via reformista dins dels sistemes parlamentaris. Eduard Bernstein fou el teòric principal de l’anomenat, pels seus contraris, “revisionisme” –la posició que volia revisar, és a dir, tornar a mirar, les principals tesis del marxisme revolucionari. Malgrat Bernstein va ser expulsat de l’organització, al final fou el seu socialisme reformista i democràtic, i no Marx, el triomfador entre els partits SD dels països europeus occidentals.
 
El gran moment de la SD va ser la segona postguerra, especialment fins mitjans dels anys 70. El producte estrella: els estats de benestar (EB). Malgrat que també hi varen participar partits demòcrata-cristians, social-liberals, conservadors, etc , la SD ha estat la gran valedora dels EB, també en les crisis posteriors. Les polítiques econòmiques basades en la concepció del liberal anglès Keynes, semblaven fer congruents la lògica del creixement amb la lògica de correcció de les desigualtats. Economia i ètica podien anar de la mà. Semblava que s’havia trobat una mena de pedra filosofal del progrés socioeconòmic, un capitalisme social de benestar que millorava la vida de la majoria de la població i facilitava la pau social. El procés coincidia, a més, amb els inicis de la integració europea i amb una clara liberalització dels costums (pràctiques sexuals, feminisme, expansió de la llibertat d’expressió, pèrdua d’influència de les esglésies organitzades, especialment del catolicisme, etc). Així, tot una sèrie d’elements semblaven encaixar en un projecte “progressista”, malgrat no hi hagués cap teoria que donés una explicació global del que estava passant. Els EB impulsats per la SD esdevingueren un model de referència al món.
 
Però a la vida política quasi res és permanent. Amb les crisi dels anys 70, 90 i, sobretot amb la crisi actual, les posicions de la SD passaren, primer a la defensiva, i després a uns reconeguts desconcert i manca d’iniciativa. Amb la globalització, el “keynesianisme en un sol país” estava mort. I l’emergència de nous fenòmens aliens al paradigma SD –multiculturalitat, nacions sens estat, etc- ha agafat a aquesta tradició sense discurs ni capacitat de reacció. La SD actual té dificultats per mostrar un perfil propi en funció dels valors que històricament l’han impulsat. Uns valors que cal també renovar per sortir de l’economicisme i de l’estatalisme associats a la SD tradicional.
 
En segon lloc, la SD arrossega els problemes de la manca d’un projecte polític europeu. En termes pràctics, la SD s’ha concretat durant dècades només a escala local, és a dir, estatal. Els “estats de benestar” són això, estats. En la crisi actual, la SD no té respostes quan la Comissió Europea es veu marginada i impotent, amb dirigents volàtils o merament decoratius. És patent la inexistència del govern econòmic europeu que la SD deia impulsar. Resulta urgent una federalització econòmica a Europa: fiscalitat, mercat laboral, unió bancària, un BCE amb atribucions semblants a la Reserva Federal americana.  Sense això, el projecte europeu no serà mai creïble ni decisiu en l’escena internacional. Europa hauria de dir què vol ser. Manca un projecte i un missatge clars. Falta política i sobra administració. És un altre indicador d’un desconcert en el que participa la SD. 
 
Finalment, la SD mostra deficiències de “estatalistes” també en el moment de pensar tant la integració internacional com el pluralisme intern dels estats. El seu programa ofereix àrees molt descuidades -multiculturalitat, minories lingüístiques, nacions minoritàries, etc. La SD se sent còmode només amb els nacionalismes d’estat. Però es tracta de partits intel·lectualment mal preparats en el moment d’encarar l’acomodació política de realitats com Escòcia o Catalunya. Mostra una tendència a l’unitarisme, embolicada en conceptes que en el seu dia foren emancipadors, ciutadania, sobirania popular, però que desprès sovint s’han transformat en reaccionaris en marginar el pluralisme intern dels estats empírics.
 
La SD tradicional ha perdut atractiu. Especialment la de tradició afrancesada (com l’espanyola). Caldrien programes clars de creixement sostenible, de combinació entre mesures ecològiques i energètiques, de protecció “liberal” de la privacitat i de les llibertats individuals i col·lectives, d’aprofundiment del pluralisme i dels drets de les minories, amb una aposta decidida per les institucions internacionals per sobre de sobiranies estatals. La SD catalana hauria d’aprendre a volar sola, i deixar de banda la seva ridícula minoria d’edat i l’obsolet sucursalisme que mostra, tot impulsant Catalunya com una societat de benestar amb personalitat pròpia projectada al món, sense les rèmores d’un estat hostil i d’una SD espanyola molt antiquada en termes liberals, democràtics i de pluralisme.

 

 

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

Per mesos
January 2023 (1)
February 2022 (1)
September 2018 (2)
July 2018 (4)
May 2018 (3)
April 2018 (1)
March 2018 (3)
February 2018 (1)
January 2018 (3)
December 2017 (1)
November 2017 (2)
October 2017 (4)
September 2017 (2)
July 2017 (2)
June 2017 (2)
May 2017 (2)
April 2017 (2)
March 2017 (3)
February 2017 (2)
January 2017 (2)
December 2016 (2)
November 2016 (2)
October 2016 (3)
September 2016 (1)
July 2016 (1)
June 2016 (2)
May 2016 (3)
April 2016 (1)
March 2016 (2)
February 2016 (2)
January 2016 (2)
December 2015 (2)
November 2015 (1)
October 2015 (2)
September 2015 (2)
August 2015 (2)
July 2015 (1)
June 2015 (3)
May 2015 (2)
April 2015 (1)
March 2015 (3)
February 2015 (2)
January 2015 (2)
December 2014 (2)
November 2014 (3)
October 2014 (2)
September 2014 (1)
July 2014 (3)
June 2014 (2)
May 2014 (2)
April 2014 (3)
March 2014 (1)
February 2014 (2)
January 2014 (3)
December 2013 (4)
November 2013 (1)
October 2013 (2)
September 2013 (2)
August 2013 (1)
July 2013 (1)
June 2013 (2)
May 2013 (2)
April 2013 (3)
March 2013 (2)
February 2013 (2)
January 2013 (1)
December 2012 (3)
November 2012 (2)
October 2012 (2)
September 2012 (2)
July 2012 (2)
June 2012 (3)
May 2012 (2)
April 2012 (2)
March 2012 (2)
February 2012 (1)
January 2012 (3)
December 2011 (2)
November 2011 (2)
October 2011 (2)
September 2011 (1)
August 2011 (2)
July 2011 (2)
June 2011 (2)
May 2011 (2)
April 2011 (2)
March 2011 (2)
February 2011 (1)
January 2011 (3)
December 2010 (3)
October 2010 (1)
September 2010 (1)
July 2010 (4)
June 2010 (3)
May 2010 (1)
April 2010 (3)
March 2010 (1)
February 2010 (5)
January 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment