spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article La Vanguardia (desembre 2011): "El problema del PSC"

 

El PSC és un partit que té un problema. De fet, en té bastants de problemes, però sobre tot en té un de gran. I donada la importància que aquest partit té a Catalunya, quan el PSC té un problema gran, el país té un problema gran. El problema del PSC és com el dels fills “adolescents”, però que ja passen de la trentena, i que encara no saben “que volen ser quan siguin grans”.
 
En l’àmbit de recerca de la física quàntica, se sol distingir entre dos tipus d’investigadors: aquells que en la interpretació de les mesures experimentals no hi veuen cap problema, i aquells altres que hi veuen un problema que no té solució. En aquest sentit, podríem dir, un tant lliurement, que el PSC, un partit “clàssic”, té problemes quàntics en la seves “mesures” de la realitat política.
 
La pregunta clau que aquest partit necessita respondre és: “¿quin PSC és el que Catalunya necessita?. Però la pregunta implícita que el partit es fa, també en el darrer congrés, és molt diferent: ¿quin PSC és el més convenient pel PSC-PSOE?.
 
El partit necessita treballar un guió que li permeti fer un diagnòstic i un “tractament” del projecte del partit pels propers anys. Però els dirigents no sembla que tinguin intenció ni de plantejar-ho seriosament. El seu objectiu nova més enllà d’evitar masses trencadisses internes. M’ho deia un destacat dirigent del propi PSC pocs dies abans del darrer congrés: “En aquest congrés seguirem sense fer res de bo”.
 
En els darrers anys, la deslegitimació del partit entre la ciutadania ha estat contundent. De fet, el PSC ha perdut bona part de la reputació guanyada en els anys vuitanta i noranta. La situació resulta molt preocupant. Internament, a la pràctica no hi ha debat. Ni d’idees, ni de projectes, ni d’estratègies. Predomina un mateix monòleg insuls, previsible i de poca volada. Les cares s’han renovat només a mitges. Hi ha un nou primer secretari, però tot apunta a que el partit segueix essent el mateix (inclosos els anomenats “homes i dones forts” de la nova direcció). Seguim amb el “vell PSC”.
 
El moment actual de crisis afecta a tota la socialdemocràcia europea, però bona part del centre de gravetat dels problemes del PSC són de caràcter intern. Els seus darrers dirigents han estat de caràcter tacticista, amb poc gruix intel·lectual i estratègic. La majoria de vegades, per no dir sempre, han actuat com meres comparses d’un PSOE també molt precari. El PSC, fins que no demostri el contrari, serà percebut com una mera delegació regional del socialisme espanyol. Actualment, l’anomenat “sector catalanista” no existeix. Simplement. Ha desaparegut completament de l’escena. I no s’entreveu cap grup amb garanties que pugui i vulgui renovar el partit i el posicioni com a una organització catalana moderna i amb projecció de futur.
 
Estem davant un partit que pateix sectarisme institucional, burocratització interna, autisme social, pobresa ideològica, absència de projecte nacional, i una clara manca d’ambició en els objectius i estratègies nacionals.
 
Escric aquest article amb tristesa. Però també amb indignació com a ciutadà que estima i vol la preservació i la projecció del seu país des de la seva personalitat diferenciada. El PSC ha fet contribucions innegables en les darreres dècades, especialment en el nivell local, en la provisió de serveis públics, en la contribució a cert tipus de cohesió social, en la implementació de polítiques orientades a lluitar contra la desigualtats de gènere i d’oportunitats, així com a mantenir la personalitat lingüística i cultural de Catalunya. Tot això no ho ha fet en solitari, òbviament. Però parlar del PSC és parlar d’un dels dos partits polítics més importants del país. Per això, és el partit  que més em preocupa.
 
Hi ha dirigents del PSC que, con alguns físics quàntics, creuen que no hi ha cap problema en la percepció que tenen de la realitat, mentre que altres dirigents, més lúcids, creuen que la percepció és equivocada, però que no té solució dins del partit. En els dos casos la situació resulta preocupant, no només pel partit, sinó pel país, cosa molt més important.
 
Resultaria decisiu comptar amb un PSC que pensés, actués i mobilitzés als ciutadans en termes de la llibertat col·lectiva del país. Una llibertat que no hi cap en la interpretació que les institucions espanyoles fan de la Constitució actual. Això ja ni es dissimula. Però actualment, el PSC és un partit sense nord, empobrit en termes de transformació social, i pràcticament reaccionari en termes de la llibertat col·lectiva de Catalunya. Es un partit que actualment provoca “zapping” a molts ciutadans. La cosa que el PSC deixa més clara és la seva voluntat de vincle amb el PSOE. O sigui, un lamentable seguidisme de polítiques alienes, molt sovint contràries a Catalunya.
 
El problema d’aquest PSC és que aquest PSC és el problema. Donar suport a la visió de l’estat que té el jacobinisme socialista espanyol és anar contra el país. Avui, ja no es tracta només de tenir un “grup propi” al parlament espanyol (que, a més, no es té), sinó d’oferir idees, projectes i lideratges, és a dir, els nous horitzons que Catalunya necessita en un context internacional creixentment competitiu i globalitzat. Evaporats els projectes “federalistes” aquests nous horitzons avui passen per la ruptura amb un Estat constitucionalment hostil a Catalunya, que l’espolia econòmicament, i que l’ofega política i culturalment. PSC: espavila’t !

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment