Al vaixell de la Unió Europea (UE) presenta unes importants vies d’aigua en aquest context de crisi econòmica i financera. En els seus primers cinquanta anys de vida (període 1957-2007), la UE ha pogut mostrar tres grans èxits: 1) el manteniment de la pau entre els seus socis desprès dels horrors de la segona guerra mundial; 2) la creixent ampliació dels seus membres fins arribar a una Unió de 27 estats; i 3) una creixent integració econòmica, des dels inicis d’un “mercat comú” entre pocs països fins a l’establiment d’una moneda única per part dels 17 estats europeus.
Tanmateix, el fracàs del Tractat Constitucional (2004) i, sobre tot, la crisi financera (2008), han mostrat les debilitats estructurals d’una organització que viu hores molt baixes i que no entreveu cap voluntat immediata de recuperació.
Alguns analistes assenyalen que la causa és el crònic “dèficit democràtic” que mostren les institucions de la UE. No crec que aquesta sigui la situació. El dèficit no és de caire democràtic, sinó més profund. Es tracta d’un dèficit polític. És a dir d’un dèficit anterior al de caràcter democràtic. Ja m’agradaria, en tant que europeista, viure en una Unió Europea que “només“ mostrés un dèficit democràtic. Això voldria dir que viuríem en una unió política dotada d’institucions i processos de decisió col·lectiva de caràcter elitista, però que funcionarien integradament. Però aquest no és el cas. La crisi actual ha fet ben palesa la crisi de governança de les institucions europees, fins i tot en el terreny d’un dels “èxits” del període anterior: la governança econòmica.
Els procediments institucionals no estan funcionant. La Comissió Europea es actualment un actor arraconat pels principals estats de la Unió. El Parlament Europeu està quasi desaparegut. El rol de H. Van Rompuy, primer president del Consell Europeu i de C. Ashton, Alta Representant de la Unió per Afers Exteriors resulta inexistent, quasi ridícul. Cap polític de la Unió està realitzant funcions de lideratge. Els líders de la Unió són tots de segona o tercera fila. La UE és un vaixell sense capità. Les veus cantants les porten A. Merkel i N. Sarkozy, que son dirigents de dos estats membres de la Unió, però que no són dos dirigents de la Unió. El centre de gravetat polític el tenen en els seus països, més que en la UE.
La situació és molt greu. Fins i tot deixant de banda l’escàs paper que la UE juga a l’escena internacional, el que està en joc és el model europeu de convivència entre l’economia social de mercat i unes democràcies liberals que han estat una referència de prestigi per tots els estats del planeta. Molts ciutadans apuntem a la necessitat d’una integració política efectiva –més enllà de la retòrica i del bla bla bla que tant agrada als dirigents europeus quan tracten de cobrir la seva inoperància. “Fets, no paraules” es una consigna associada als escrits d’Esop de la Grècia clàssica, i que ja va ser adoptada per la Unió Social y Política de Dones (WSPU) a principis del segle XX. Es tracta d’una consigna que els europeus necessitem complir per tal d’optimitzar les decisions col·lectives que ens afecten, tant davant d’altres competidors actuals i emergents, com dels agents financers, internacionalitzats des de fa temps.
La manca de voluntat política i de líders europeus creïbles està hipotecant el futur de les properes generacions. Sobra mala retòrica i manca projecte i lideratge. La UE no havia tingut una crisi d’aquestes dimensions des de la seva fundació. Els “pares d’Europa” (Schuman, De Gasperi, etc) no podrien estar contents amb el desgavell i la falta de perspectiva actuals. Europa s’està convertint en un conjunt de petits parcs temàtics. El vaixell pot naufragar. I pot venir el temps del salvi’s qui pugui. Una situació gens desitjable, però que podria marcar el fracàs final d’un projecte prometedor que podia haver estat i no va ser.