Les revolucions científiques i filosòfiques han eixamplat constantment el coneixement que tenim del món i de la forma que tenim de conèixer-lo. Però cada una d’aquestes revolucions epistemològiques també ens ha ampliat enormement el llistat d’allò que ignorem, d’allò que abans ni tan sols ens plantejàvem. Així, avui sabem moltes més coses sobre l’univers que fa només 25 anys, però ho ignorem quasi tot de fenòmens que ara són nous i fascinants com la matèria i l’energia obscures, la manca del tractament quàntic de la gravetat per part del Model Estàndard de les partícules elementals, o si, fins hi tot, seria millor parlar d’un conjunt plural d’universos (multiversos) en comptes d’un únic univers. Cada pas en el coneixement augmenta alhora tant la profunditat de les nostres idees com el llistat de les nostres ignoràncies. Son les ignoràncies basades en el coneixement previ. Les ignoràncies sàvies.
La teoria de la relativitat general d’Einstein (1915) va arribar deu anys desprès de la seva més coneguda (i fàcil) teoria de la relativitat especial, la qual no incorporava encara la gravetat. Einstein relata com la “idea més feliç de la seva vida” va ser la d’entendre que la gravetat no era una força sinó acceleració (principi d’equivalència). Pensar la gravetat era pensar el moviment accelerat. Això es fàcil de dir, però el salt conceptual que va implicar és enorme. Per exemple, la nova teoria ens diu que la gravetat fa que el temps es dilati, o que la forma de l’espai-temps està condicionada pel seu contingut (matèria i energia), cosa que alhora fa que sigui impossible que es tracti d’una realitat estàtica -en contra el que s’havia pressuposat durant segles i que va pertorbar intel·lectualment al mateix Einstein. De fet, les revolucions científiques acostumen a venir per canvis conceptuals (més que per canvis en el resultats experimentals), per canvis en els entramats conceptuals dels llenguatges científics. A vegades per pensar millor, resulta necessari que ens desempalleguem dels límits de les concepcions anteriors; que canviem els llenguatges amb les que “mirem” el món. “Mirem amb la boca”, deien els surrealistes.
D’altra banda, sabem que el nostre cervell és un producte macroscòpic de l’evolució de la vida en el planeta. I les nostres idees científiques, filosòfiques i quotidianes ho així reflexen. Això fa que hi hagi temes que ens costa pensar. El gran canvi conceptual que ha representat la física quàntica –la teoria física fonamental del món de les partícules elementals- revoluciona els nostres cervells: se’ns fa difícil fer-nos una idea “intuïtiva” dels conceptes de la teoria. “Penso que puc dir en confiança –deia irònicament el reconegut físic Richard Feynman- que ningú entén la mecànica quàntica”.
Aquest tipus de canvis conceptuals resulten també adients en al món de les concepcions polítiques i socials. Limitant-nos a l’anàlisi de les democràcies actuals, resulta obvi que no són realitats estàtiques. Tanmateix, els conceptes que utilitzem per analitzar-les són molt més fixos que la realitat a que diuen referir-se. Malgrat que històricament es tracta dels sistemes polítics més emancipadors, hi ha pel cap baix tres fenòmens actuals als que aquest sistemes no donen respostes adequades: les relacions entre governants i governats desprès de la revolució de les noves tecnologies; el significat, avui per avui quasi inexistent, de la democràcia en el món internacional (i respecte a les grans corporacions econòmiques); i els drets, els marcs institucionals, el reconeixement i els autogoverns en democràcies plurinacionals o multiètniques. Les democràcies existents arrosseguen avui unes quantes ignoràncies pràctiques.
Això fa que convingui canviar certes ulleres mentals i revisar el significat i contingut d’alguns conceptes bàsics de les teories polítiques clàssiques. És el cas de conceptes com “representació”, “participació”; “estat de dret”; “pluralisme”, “federalisme”, “autodeterminació”, “drets individuals i drets col·lectius”; “sobirania popular”, etc. De fet, el significat i contingut tradicionals d’aquests conceptes varen ser formulats en societats molt més homogènies, jeràrquiques i senzilles que les societats actuals. Unes societats, a més, les fronteres polítiques actuals de les quals varen ser establertes en molts casos a través de guerres, annexions, genocidis, etc, unes pràctiques molt allunyades dels valors i principis democràtics.
Es tracta de conceptes i pràctiques institucionals que la teoria política liberal-democràtica i constitucional de les dues darreres dècades estan revisant, trencant amb les interpretacions tradicionals de caràcter estrictament individualista i estatalista que han esdevingut obsoletes en contextos creixement pluralistes i globalitzats. També aquí se’ns fa més difícil pensar en conceptes més complexos i matisats. Però es tracta d’una revisió necessària per adaptar els conceptes polítics a unes realitats que han esdevingut més diverses i més dinàmiques. Una revisió que té conseqüències pràctiques respecte la participació política, els drets de les minories, la responsabilitat dels governants, o la vinculació dels agents econòmics a les regles democràtiques. La conclusió genèrica es que hi ha molt camí encara per fer vers un refinament teòric i institucional de les democràcies actuals i del món internacional. Però per fer-ho, cal saber amb precisió les nostres ignoràncies sàvies actuals.