spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (Setembre 2018) : "´Deep State´i unilateralitats"

En el món natural hi ha algunes espècies que s’han anat diferenciant evolutivament en quedar en ribes diferents de rius cabalosos. Si no hi ha ponts, les ribes dels rius esdevenen territoris no comunicats. Això es pot aplicar a alguns marcs mentals humans.

Qüestionar la unitat territorial de l’estat és viscut per alguns sectors com quelcom inconcebible, com quelcom que no es pot ni pensar sense vulnerar una lògica arrelada en segles d’hegemonia política. La unitat de l’estat es pensa per alguns actors polítics com una realitat prèvia i, de fet, més important que la democràcia o els drets i llibertats dels ciutadans. Qui ossi posar això en qüestió ha de ser reprimit i castigat de manera que serveixi de precedent inequívoc, com un avís per navegants.

Aquesta cultura política és sobretot la del Deep State espanyol (estat profund o “estat dins de l’estat”) format per les elits de la cúpula dels poders executius i judicial, alts càrrecs de Ministeris i forces de seguretat, acompanyats per dirigents de partits, mitjans de comunicació de la capital i sectors de l’elit empresarial i financera.  

En cas de crisi política greu, bona part dels membres del Deep State probablement proposarien retornar a pràctiques dels estats autoritaris, suprimint drets i llibertats, abans que permetre que Catalunya es constituís en estat independent. Fins i tot això es podria produir abans que acceptar que els ciutadans de Catalunya fessin com els d’Escòcia o Quebec: votar i decidir el seu futur polític. En cas de conflicte, el Deep State posa el seu nacionalisme per sobre de la democràcia i de les llibertats. Es tracta d’un unilateralisme basat en una cultura política que suposa un obstacle decisiu fins i tot per definir correctament el problema nacional-territorial de fons de l’estat.

Addicionalment, tot indica que els judicis contra els presos polítics catalans seran una exemplificació d’aquest unilateralisme. Sembla que la Fiscalia no canviarà el càrrec de rebel·lió en el seu escrit d’acusació. Malgrat el criteri inequívoc de diverses justícies europees, l’actitud del Deep State judicial serà la molt hispànica actitud del “sostenella, y no enmendalla”, dit famós de l’obra Las mocedades del Cid de Rubén de Castro (en altres versions s’escriu “mantenella, y no enmendalla). No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’estat. Allò que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir uns líders amb majoria parlamentària que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable.

L’argument de que la legalitat s’ha de complir acostuma a ser correcte en abstracte. Tanmateix, quan parlem en concret, no de la legalitat sinó d’aquesta legalitat, les coses canvien. Per què? Doncs perquè precisament aquesta legalitat –que no es pot reformar en termes pràctics d’una manera consensuada entre majories i minories nacionals- és bona part del problema (sobretot tal com la interpreta el Deep State polític i judicial).

El catalanisme polític dels segles XIX i XX no era majoritàriament independentista. Ara ho és. Només aquest fet hauria de fer reflexionar als actors i institucions de l’estat sobre les seves causes i conseqüències, encara que només fos per entendre què està passant. Però la cultura nacionalista espanyola -versions conservadora, jacobina, o una barreja de les dues- actua com una llosa que ho impedeix.

I quasi per una qüestió merament lògica ens trobem amb que l’unilateralisme de l’estat arrossega al catalanisme al seu propi unilateralisme. Tot es remonta al procés de reforma de l’Estatut (recollida de signatures del PP, recurs i sentència del TC del 2010, etc). Si no hi ha ponts pràctics el que passa a cada riba no pot ser més que unilateral.

Em refereixo a ponts reals, no a ponts retòrics que només estan dibuixats, es diu, en un planell que de moment sembla estar en blanc. En aquesta situació, ¿val la pena que des de les institucions catalanes s’entri en una lògica de “diàleg i negociació” amb l’actual govern del PSOE?. Doncs crec que sí. I ho crec malgrat que l’actitud racional d’entrada no pot ser més que la d’un escepticisme tan gran com la suma de Pirró, Montaigne i Hume junts. Un escepticisme que no afecta només a un improbable resultat final, sinó simplement a que s’estableixi un llenguatge i una agenda compartides. Les paraules sovint son les mateixes, però els conceptes i la interpretació dels valors que les acompanyen, no ho son. De fet, hi ha solucions institucionals en la política comparada de les democràcies plurinacionals, però cal voler incloure-les a l’agenda de negociació.

Tanmateix, crec que seria un error tant per motius de fons com estratègics que l’independentisme es negués a explorar aquesta via. Crec que cal esgotar el camí d’una comissió “bilateral” malgrat que no es vegi a l’horitzó del PSOE ni els elements intel·lectuals i analítics adequats, ni una situació de fortalesa parlamentària, ni la voluntat de plantejar solucions al problema de fons- que no és un problema català, sinó espanyol. Sempre és diferent que una negociació hagi fracassat que no se sàpiga què passa perquè no s’ha portat a terme.

El primer pas, el d’oferir un model de reconeixement i acomodació política per Catalunya, li correspon al govern central. Mentre aquest model no hi sigui, tot sonarà a una mera estratègia de guanyar temps pensada per altres objectius del partit socialista. Tanmateix, aquí ressorgeix inevitablement el tema dels presos i dels judicis. En aquestes condicions no pot fer-se cap “negociació” que mereixi aquest nom. Manquen estadistes en el govern central. Estadistes recolzats en ponts sòlids que no semblen possibles sense una intervenció internacional solvent. Avui hi ha massa riu per ponts tant precaris.

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment