spacer
Español (España)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article La Vanguardia (Octubre 2017) : "Una flagrant estupidesa"

Sabem que en l’evolució de la vida en el planeta (Darwin) no hi ha cap pla establert. I també sabem que la història dels humans es caracteritza pel seu caràcter obert. No hi ha lleis inexorables que la condueixin. Hegel i Marx s’equivocaven. El progrés existeix, especialment en alguns àmbits (ciència, tecnologia), a vegades fins i tot ha vingut a través d’idees que varen resultar errònies però que ajudaren a l’avenç del coneixement (el “flogist”, el “calòric”, ”, el planeta “Vulcà”, l’”èter”).

En l’àmbit polític també hi ha progrés, però el seu recorregut és molt més caòtic, incert i tortuós. Tanmateix, el contrast entre les monarquies de l’Antic Règim i les democràcies liberals actuals i els seus estats de benestar resulta espectacular en termes de drets, llibertats i procediments de control legal i polític del poder.

Però aquest tipus de democràcies mostren, d’una banda, moltes imperfeccions en relació a l’acompliment pràctic dels seus propis valors i objectius (vulneracions de drets i llibertats, dissolucions de la separació de poders, usos espuris o il·legítims de la legalitat, pràctiques de guerra bruta, corrupció i frau fiscal, limitacions del pluralisme nacional, cultural o religiós, conculcacions autoritàries de la seguretat jurídica per part dels governs, influència  en les decisions col·lectives de grups i lobbies econòmics, etc). D’altra banda, la realització dels valors liberal-democràtics es mostra com un viatge sempre inacabat. Entre altres raons perquè de fet no compartim els mateixos valors, i quan els compartim no els interpretem de la mateixa manera, i quan sí que ho fem els jerarquitzem de maneres diferents. Un tant paradoxalment pels racionalistes, el consens moral de base de les democràcies resulta a vegades més precari quan més aprofundim en els pretesos conceptes i valors que el sustenten.

És el que observem en el nostre context. No hi ha consens normatiu sobre com s’ha de regular en termes democràtics el pluralisme nacional. A vegades ni tan sols s’accepta que existeixi aquest tipus de pluralisme. Això no seria un drama si aquest consens normatiu, que en el cas espanyol crec impossible d’assolir per diverses raons (conceptuals, històriques, analítiques, polítiques i morals), es sabés substituir per un consens de caràcter pragmàtic. És a dir, per un acord del tipus que els filòsofs anomenen modus vivendi basat en pactes institucionals pràctics que permetessin sortir dels atzucacs on ens situen actualment la combinació d’una rígida cultura jurídica heretada de tipus francès –en contrast amb la cultura anglosaxona, de caràcter general més flexible i pragmàtic- amb la tradició del nacionalisme estatal, de caràcter jeràrquic i antifederal, que és transversal tant en la dreta com en l’esquerra espanyola.

Tanmateix, les esperances d’arribar a consensos pragmàtics també s’han evaporat. El conflicte actual entre l’estat espanyol, d’una banda, i les institucions i bona part dels ciutadans de Catalunya, de l’altra, mostra el contrast entre dues cultures polítiques, entre dos imaginaris paral·lels, entre dos països cada vegada més disjunts.

La ruptura de les esperances presenta arrels profundes. La degradació de l’estat de dret espanyol resulta tan notòria com la seva incompetència per reconduir la seva crisi nacional-territorial, que és una crisi profunda, una crisi de règimen, una crisi d’estat.

Vivim immersos en un oceà de mentides polítiques i jurídiques que els medis de comunicació amplifiquen, sobretot els medis gens plurals de la capital. Alguns clàssics ja ho detectaren. “Imaginaven i alhora es creien les seves pròpies imaginacions”, deia Tàcit en relació a les notícies falses que circulaven en els primers temps de l’imperi romà. I Carlo Ginzburg destaca com Hobbes diu una cosa semblant sobre com els homes contemplen “amb temor reverencial les seves pròpies imaginacions”.

Comentant l’obra de Tocqueville, Stuart Mill constata que “la majoria, allà on constitueix l’únic poder, un poder que decreta les seves ordres en forma de disturbis, inspira un terror que a vegades no aconsegueix excitar el monarca més arbitrari” (...) El mal govern del que hi ha un perill permanent en la civilització moderna pren la forma de males lleis i de mals tribunals”.

El tema o problema irresolt de fons es pot resumir com el del reconeixement i acomodació des de la igualtat del pluralisme nacional de l’estat. Si Catalunya no assoleix la independència anem vers una constitucionalització encara pitjor que l’actual. En la política comparada de les democràcies plurinacionals hi ha solucions institucionals que permeten, si no resoldre definitivament el problema, com a mínim gestionar-lo de manera civilitzada en base a acords pragmàtics que garanteixin “proteccions liberals” a les nacions minoritàries. Tanmateix, en les darreres setmanes s’estan posant les bases (article 155) per deslegitimacions i confrontacions futures que provocaran una inestabilitat estructural que pot durar molt temps. Una flagrant estupidesa. 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment