spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article La Vanguardia (Setembre 2017) : "Acords impossibles, ruptures inevitables"

Sigui quina sigui l’evolució política a partir del proper mes d’octubre, el problema nacional-territorial de fons romandrà. Ofereix la política comparada de les democràcies solucions a aquest problema ?. La resposta es “sí”. Hi ha com a  mínim tres grups de respostes: federal-plurinacionals, consociacionals (democràcies de consens) i la regulació acordada de procediments de secessió (referèndums). Aquestes solucions es poden combinar en un mateix model constitucional. Resulta plausible la implementació pràctica d’aquestes solucions en el cas espanyol?. La resposta és “no”.

Malgrat la pluralitat d’enfocaments interns, resulta fàcil constatar un contrast profund i permanent entre Catalunya i l’estat espanyol en la manera de pensar el tema de fons. Començant per la seva definició i per la reconstrucció de la història comuna. Aquest contrast reflecteix dos universos mentals, dos imaginaris col·lectius de difícil encaix, dues cultures polítiques amb molts elements disjunts que dificulten arribar a acords amb vocació d’estabilitat i d’acomodació mútua. Hi ha dissens fins i tot en el significat de les paraules.

L’estat de dret espanyol segueix degradant-se cada dia que passa. I s’ha produït una desconnexió mental bastant irreversible per part de molts ciutadans de Catalunya i una flagrant desconfiança entre ambdues parts. Apel·lar al “diàleg” o al “consens” apareix avui com un desig ingenu poc informat o com una coartada perversa defensada per aquells que, de fet, no volen que les coses canviïn o que canviïn gaire. Una coartada per mandrosos de pensament i per lampedusians pràctics.

Soc molt escèptic de que per la via de l’acord el tema de fons es solucioni d’una manera profunda i amb vocació de futur. No es veuen indicadors en l’horitzó de l’estat, més enllà de l’habitual retòrica sobre unes “reformes constitucionals” que, a la pràctica, no tenen cap recorregut compartit. Hi ha una distancia, actualment insuperable, entre el màxim que els partits i institucions espanyols estarien disposats a negociar i el mínim que seria acceptable per part dels partits i institucions de Catalunya. Aquell màxim és molt més petit que aquest mínim. Els “federalismes de la desconfiança” son per definició inestables.

Com exercici de política-ficció és imaginable una democràcia plurinacional avançada en la que la ciutadania de Catalunya, en tant que col·lectiu nacional diferenciat, pogués sentir-se reconeguda i acomodada en un nou marc polític i constitucional. Al meu entendre, la condició d’èxit d’un model així hauria de combinar institucions i processos de caire federal-plurinacional, de caire consociacional i clàusules condicionades de secessió.

Un aspecte clau és com assegurar que els acords en el nou estat es complirien, a diferència de l’experiència pràctica de les darreres quatre dècades. Els possibles però molt improbables acords d’aquest tipus haurien d’estar basats més en una lògica protectiva que en una lògica participativa en les institucions estatals. M’explico.

Catalunya sempre serà una minoria nacional si continua formant part de l’estat espanyol. Això implica que el seu reconeixement i acomodació constitucional hauria de basar-se molt més en institucions i procediments destinats a protegir els drets i un autogovern nacional ampli i de qualitat que no pas en la perspectiva d’influir en la política espanyola. En relació a l’estat, la protecció i garanties pràctiques de la “llibertat negativa” col·lectiva del país és més decisiva que la participació en un pretès govern compartit.

Això es tradueix en disposar de manera garantida d’una àmplia capacitat de decisió, sense interferències exteriors, en els àmbits socioeconòmic (fiscalitat, finançament, infraestructures, benestar), cultural, lingüístic, esportiu, ecològic, simbòlic, etc, a més de comptar amb una àmplia capacitat de decisió en política europea i internacional. Si no hi ha garanties de protecció del reconeixement i d’un ampli autogovern mai es podrà construir una democràcia plurinacional estable. “Que ens deixin en pau”, en el doble sentit de l’expressió, seria la posició catalana bàsica.

Així, per exemple, les institucions catalanes disposarien d’un dret de vet respecte a decisions de l’estat que no tindrien aplicació a Catalunya, regles opting-in i opting-out, relacions intergovernamentals escasses per innecessàries amb el poder central i de caràcter bilateral, asimetries institucionals i competencials, etc. Es tracta de mesures que es troben en altres democràcies plurinacionals. No cal inventar quasi res.

És tot això factible?. La realitat actual converteix aquest interrogant en una pregunta merament retòrica. La càrrega de la prova d’un model així correspondria als partits estatals que son els han de fer les propostes. Tanmateix, sense mediació internacional, la racionalitat pràctica convida només a l’esceptisme i a un dels seus corol·laris: a Catalunya és la mateixa lògica de les coses la que incentiva posicions unilaterals. Com en els matrimonis, quan els  acords son impossibles, les ruptures resulten inevitables. Tard o d’hora Catalunya esdevindrà un estat independent. És una qüestió de democràcia liberal en el segle XXI. 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

Per mesos
January 2023 (1)
February 2022 (1)
September 2018 (2)
July 2018 (4)
May 2018 (3)
April 2018 (1)
March 2018 (3)
February 2018 (1)
January 2018 (3)
December 2017 (1)
November 2017 (2)
October 2017 (4)
September 2017 (2)
July 2017 (2)
June 2017 (2)
May 2017 (2)
April 2017 (2)
March 2017 (3)
February 2017 (2)
January 2017 (2)
December 2016 (2)
November 2016 (2)
October 2016 (3)
September 2016 (1)
July 2016 (1)
June 2016 (2)
May 2016 (3)
April 2016 (1)
March 2016 (2)
February 2016 (2)
January 2016 (2)
December 2015 (2)
November 2015 (1)
October 2015 (2)
September 2015 (2)
August 2015 (2)
July 2015 (1)
June 2015 (3)
May 2015 (2)
April 2015 (1)
March 2015 (3)
February 2015 (2)
January 2015 (2)
December 2014 (2)
November 2014 (3)
October 2014 (2)
September 2014 (1)
July 2014 (3)
June 2014 (2)
May 2014 (2)
April 2014 (3)
March 2014 (1)
February 2014 (2)
January 2014 (3)
December 2013 (4)
November 2013 (1)
October 2013 (2)
September 2013 (2)
August 2013 (1)
July 2013 (1)
June 2013 (2)
May 2013 (2)
April 2013 (3)
March 2013 (2)
February 2013 (2)
January 2013 (1)
December 2012 (3)
November 2012 (2)
October 2012 (2)
September 2012 (2)
July 2012 (2)
June 2012 (3)
May 2012 (2)
April 2012 (2)
March 2012 (2)
February 2012 (1)
January 2012 (3)
December 2011 (2)
November 2011 (2)
October 2011 (2)
September 2011 (1)
August 2011 (2)
July 2011 (2)
June 2011 (2)
May 2011 (2)
April 2011 (2)
March 2011 (2)
February 2011 (1)
January 2011 (3)
December 2010 (3)
October 2010 (1)
September 2010 (1)
July 2010 (4)
June 2010 (3)
May 2010 (1)
April 2010 (3)
March 2010 (1)
February 2010 (5)
January 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment