spacer
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Blog / Recent press articles

   
   
  Search   
Article ARA (febrer 2016) : "Conèixer des dels límits (amb Einstein)"

El coneixement científic a vegades canvia per algun fet empíric imprevist, però sobretot quan canvien les idees, els marcs conceptuals des dels que pensem allò que percebem pels sentits. De fet, hi veiem amb la ment. És a partir dels marcs conceptuals, del llenguatge, que organitzem el que sabem sobre la “realitat”. En aquest sentit, el senyal recent d’ones gravitacionals detectat per dos interferòmetres era esperat des de feia un segle, i és, doncs, una altra confirmació de la millor teoria que tenim sobre l’univers.

Els llenguatges entre els que vivim participen en com anem conformant-nos com a persones, però mai son neutres ni tots pesen igual en termes de rigor. Les grans paraules dotades de vocació legitimadora, com “veritat”, “justícia”, “llibertat”, “democràcia”, amaguen sovint ombres epistemològiques i morals darrera l’ona expansiva de la seva pròpia abstracció. Per pensar millor resulta útil ser conscient dels límits que arrosseguen els mapes i les brúixoles intel·lectuals amb els que tractem d’avançar.  Centrem-nos en la noció de “veritat”.

En el món de la ciència tot va canviar quan es va passar l’estadi exclusiu de la mera observació al de l’experimentació. L’observació va ser molt útil en algunes disciplines, com l’astronomia, des dels temps dels mesopotàmics i de la ciència hel·lenística. Però en física, on els fenòmens i moviments son més complicats que el dels planetes i estelles, va caldre arribar al segle XVII per disposar de teories solvents basades en l’experimentació. Hi ha continuïtat entre el llenguatge i les actituds de quantificació i matematització dels experiments de Galileu i la recerca actual sobre gravetat quàntica.

La sorpresa assalta sovint als investigadors quan s’adonen del que representen les noves idees que han establert. Newton es quedà perplex després de formular la gravitació universal -que unificà les lleis de la  física i l’astronomia (la força que fa caure els cossos a terra es la mateixa que atrau planetes i estrelles). L’acció de la gravetat entre cossos distants, com es produïa?. De fet, a ell mateix aquesta idea li semblava bastant absurda. Maxwell rebé un sotrac mental quan veié que la velocitat de les ondulacions del camp electromagnètic coincidia amb la velocitat de la llum: no podia ser una casualitat !. Darwin, abans de que es formulés el procediment de l’herència  genètica de l’ADN, estava molt intrigat sobre com es produïa la selecció natural subjacent a l’evolució de la vida. I Einstein quedà captivat quan establí que el tret fonamental de la relativitat és que l’espai i el temps no son paisatges separats, escenaris en el que s’ubica tot el que passa a l’univers, sinó que l’espaitemps és un aspecte del camp gravitatori, és part de l’univers físic mateix. Ara, per primera vegada, els humans hem detectat ones gravitacionals associades a la pertorbació espacio-temporal produïda per la interacció de dos forats negres. Una predicció de la teoria de la relativitat general formulada per Einstein el 1915.

Detinguem-nos un moment en la noció de temps i en la seva percepció per part dels nostres  cervells. El temps suposa alhora una font de fascinació i d’incomoditat intel·lectual pels humans que hi reflexionen. A partir de Minkowsky, Poincaré i d’Einstein, sabem que l’espai i el temps constitueixen una entitat conjunta, l’espai-temps. El temps s’entén aquí com una dimensió espacial més. Però tenim dificultats per la seva comprensió. No acabem d’entendre perquè captem tres dimensions espacials i només una de temporal. En contrast amb les dimensions espacials, estem intuïtivament avesats a captar el temps com un corrent, com un “flux” que només va endavant. La “realitat” seria molt diferent amb dues o més dimensions temporals –res ens obligaria aleshores a “avençar” en el temps. La física també seria diferent de com la coneixem. I aquí sempre apareix la incògnita de si l’arrel de tot plegat resideix en les limitacions epistemològiques del nostres cervells.

Fer recerca científica és constatar permanentment els límits del nostre coneixement, dels nostres llenguatges. Lluny de ser un conjunt de disciplines arrogants, com a vegades alguns manifesten, la ciència no sap mai del tot si els paradigmes en els que treballa son correctes. Sempre viu en el límit del coneixement, cosa que vol dir viure els límits del coneixement mateix. Davant de les idees certament arbitràries que defensen, per exemple, les religions o les filosofies dogmàtiques  -amb una pretesa seguretat que resulta sorprenent per poc que un se n’allunyi críticament-, les idees de la ciència inclouen sempre el repte de demostrar que no son certes.

Fer o seguir la recerca científica significa viure en el límit de les idees, en la frontera del coneixement. Reflexionar sobre aquesta frontera crea paradoxes. Per exemple, fer servir la metàfora de la “fletxa del temps” quan parlem del segon principi de la termodinàmica (augment de l’entropia) no significa que acabem de copsar bé què significa exactament el que l’entropia de l’univers sempre augmenti. En aquest sentit m’agraden pel seu senti crític i irònic les paraules del físic Arnold Sommerfeld sobre la termodinàmica: “La primera vegada que l’estudiem no entenem res. La segona vegada, pensem que l’hem entès, excepte un o dos aspectes menors. La tercera vegada, ens adonem de que no l’entenem, però hi estem ja tan acostumats que aquest fet ha deixat d’importar-nos”.

Els humans vivim a l’interior del llenguatge. Vivim al mig de mars de paraules, d’oceans d’abstraccions. Crec que un dels millors regals que podem fer-nos a nosaltres mateixos és procurar augmentar la riquesa dels llenguatges en els que vivim. Llegir, conversar, viatjar, escriure, aprendre llengües permet refinar conceptes, ampliar perspectives, millorar arguments. Son activitats que amplien horitzons i que faciliten la capacitat de pluralitzar-nos.

Si la ciència subministra les millors respostes provisionals a determinades preguntes és perquè son les respostes més plausibles, no per ser les respostes “verdaderes”. A banda dels seus mètodes i tècniques, en plural, i del seu caràcter intersubjectiu basat en el raonament i l’experimentació, la superioritat intel·lectual de la ciència es basa en la seva volguda provisionalitat.

I quan es parla de límits, sempre reapareix Kant. El motor del coneixement, ens diu, es troba en el contrast entre el que ens preguntem i el que no podem respondre. I crec que mai està de més recordar aquí a Bertrand Russell (La meva concepció del món): “Si hom està segur del que sigui, està equivocat, puix que no hi ha res mereixedor d’una certesa absoluta i tots hauríem de considerar la possibilitat d’afegir a les nostres creences un determinat element de dubte i esser capaços d’actuar enèrgicament a desgrat d’aquest dubte”. 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Subscribe to blog

Subscribe to my blog and you will receive the last entries in your RSS reader or by email

Subscribe by RSS
Subscribe by email

Per mesos
January 2023 (1)
February 2022 (1)
September 2018 (2)
July 2018 (4)
May 2018 (3)
April 2018 (1)
March 2018 (3)
February 2018 (1)
January 2018 (3)
December 2017 (1)
November 2017 (2)
October 2017 (4)
September 2017 (2)
July 2017 (2)
June 2017 (2)
May 2017 (2)
April 2017 (2)
March 2017 (3)
February 2017 (2)
January 2017 (2)
December 2016 (2)
November 2016 (2)
October 2016 (3)
September 2016 (1)
July 2016 (1)
June 2016 (2)
May 2016 (3)
April 2016 (1)
March 2016 (2)
February 2016 (2)
January 2016 (2)
December 2015 (2)
November 2015 (1)
October 2015 (2)
September 2015 (2)
August 2015 (2)
July 2015 (1)
June 2015 (3)
May 2015 (2)
April 2015 (1)
March 2015 (3)
February 2015 (2)
January 2015 (2)
December 2014 (2)
November 2014 (3)
October 2014 (2)
September 2014 (1)
July 2014 (3)
June 2014 (2)
May 2014 (2)
April 2014 (3)
March 2014 (1)
February 2014 (2)
January 2014 (3)
December 2013 (4)
November 2013 (1)
October 2013 (2)
September 2013 (2)
August 2013 (1)
July 2013 (1)
June 2013 (2)
May 2013 (2)
April 2013 (3)
March 2013 (2)
February 2013 (2)
January 2013 (1)
December 2012 (3)
November 2012 (2)
October 2012 (2)
September 2012 (2)
July 2012 (2)
June 2012 (3)
May 2012 (2)
April 2012 (2)
March 2012 (2)
February 2012 (1)
January 2012 (3)
December 2011 (2)
November 2011 (2)
October 2011 (2)
September 2011 (1)
August 2011 (2)
July 2011 (2)
June 2011 (2)
May 2011 (2)
April 2011 (2)
March 2011 (2)
February 2011 (1)
January 2011 (3)
December 2010 (3)
October 2010 (1)
September 2010 (1)
July 2010 (4)
June 2010 (3)
May 2010 (1)
April 2010 (3)
March 2010 (1)
February 2010 (5)
January 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment