¿Pot el PSC reconstruir avui una acomodació factible de les posicions espanyolistes i catalanistes tot mantenint un equilibri estable entre el PSOE/sistema espanyol i Catalunya?
Un simple principi de sentit comú filosòfic diu que ni tot allò que és pensable ni tot allò que es desitjable resulta factible a la pràctica. En moltes ocasions manen les circumstàncies o la complexitat del contextos. En el camp de la filosofia, davant de plantejaments abstractes que volen imposar-se a la realitat, autors com Aristòtil, Erasme, Montaigne, Hume, Russell o Berlin han insistit en la importància de la facticitat i de la pràctica pel millorament de la vida política i moral dels humans. Tothom ha comprovat alguna vegada que no tots els seus objectius desitjables resulten compatibles entre sí, especialment si es volen realitzar en el mateix moment. La pràctica obligar sovint a triar. I cada tria suposa alguna pèrdua d’allò que es considera valuós. Alguns ho han anomenat, en termes potser injustificadament solemnes, “la tragèdia de la llibertat”.
El cas actual del PSC respecte al PSOE i Catalunya presenta característiques d’aquest tipus de situacions. S’assembla al cas astronòmic de l’existència i habitabilitat de planetes vinculats a estrelles binàries. Sabem que els planetes orbiten al voltant de les estrelles. Els astrònoms s’han preguntat si poden existir planetes habitables en el cas d’una estrella binària, és a dir, en el cas d’un sistema format per dues estrelles que orbiten sobre un “centre de masses” comú. Les estelles binàries no són precisament escasses a l’univers. De fet, n’hi ha moltes. Els astrònoms ens diuen que l’habitabilitat dels planetes d’aquest tipus d’estrelles depèn de dos factors: l’estabilitat del disc protoplanetari i les possibles òrbites planetàries. Sembla que aquest disc es pot formar si les dues estrelles neixen a prop una de l’altra, és a dir, si neixen “quasi juntes” (en termes astronòmics). En aquest cas, es poden considerar com un sol objecte, situació que permet que els planetes es puguin formar a partir d’un disc inicial de matèria (empíricament s’han detectat planetes orbitant al voltant de sistemes estel·lars binaris). Tanmateix, si les dues estrelles estan molt separades resulta molt poc factible l’existència de discs estables i, per tant, en aquest cas, la probabilitat de que es formin planetes habitables d’estrelles binàries esdevé remota.
Seguint el símil anterior, en la transició política de finals dels anys setanta del segle passat, les estrelles de la democràcia espanyola i de Catalunya semblaven poder brillar juntes. El repte i objectiu fonamental era passar d’un sistema autoritari a una democràcia liberal homologable a les del context europeu. Des de la perspectiva de Catalunya, aquest procés venia associat a la recuperació d’institucions d’autogovern que permetessin el desenvolupament intern i la projecció internacional a partir de les seves pròpies característiques nacionals. El PSC esdevingué un dels “planetes” estables a partir del disc protoplanetari de diferents organitzacions socialistes que fins feia poc temps actuaven a la clandestinitat. Durant tres dècades, el PSC va ser un dels planetes més importants d’aquell sistema polític binari.
Tanmateix, a la pràctica, la lògica d’aquest sistema polític ha anant estant presidida per una separació de les dues “estrelles”, la qual s’ha accelerat a partir del fracàs de la reforma de l’Estatut –un intent, diguem-ne, de tornar a estabilitzar les òrbites quan anava augmentant la distància entre les dues estrelles per una manca greu de reconeixement i d’acomodació pràctica del pluralisme nacional de l’estat.
La tendència a la inestabilitat d’aquest sistema polític binari sembla avui clara. Això fa que els planetes (partits) es vegin arrossegats a orbitar fonamentalment al voltant d’una de les dues estrelles, ja que cada vegada resulta més difícil mantenir la lògica orbital binària anterior. En les condicions actuals, no resulta massa imaginable com el PSC pot seguir orbitant al voltant del sistema espanyol, del PSOE i el seu nacionalisme d’estat –una relació a la pràctica de subordinació-, i alhora pretendre seguir orbitant al voltant de l’estrella catalana quan ambdues estrelles es van allunyant progressivament.
Crec que fins fa pocs anys, el catalanisme del PSC resulta poc discutible. La seva pràctica no ha tingut massa a veure amb la dels partits de matriu nacional espanyola que actuen dins i fora de Catalunya. La seva defensa dels models lingüístic i educatiu, per posar dos exemples, ha estat sempre clara. Malgrat tot els matisos que es vulguin introduir, no s’ha d’oblidar el que es fonamental, l’aportació que ha fet el PSC al desenvolupament i projecció del país des de les seves pròpies components nacionals, culturals i lingüístiques. Però, com dèiem, a vegades la pràctica mana, i l’evolució de la realitat presenta la seva pròpia lògica amb independència dels projectes, voluntat i objectius dels actors implicats. Avui estem arribant a un moment en que serà difícil evitar triar quin és el centre de gravetat al voltant del qual es vol orbitar. L’eix nacional, juntament amb els eixos esquerra-dreta, renovació democràtica i internacionalització seguiran presidint la dinàmica política de les dues estrelles. Tractar de mantenir una lògica d’òrbites binàries quan la separació entre les estrelles es va engrandint resulta cada vegada una actitud molt més obstinada que plausible. Els canvis que estan esdevenint son profunds. Seguir en l’òrbita preferent del PSOE anirà empetitint cada vegada més el PSC. I l’anirà espanyolitzant i allunyant més de la realitat catalana. Tant per interès propi com pensant en els interessos del país, el PSC hauria de procurar no quedar atrapat en la seva antiga lògica, que avui ha esdevingut obsoleta. Una lògica de fet conservadora que pot precipitar-lo, aquesta vegada sí, a un vagar trist per l’espai sideral electoral.