spacer
   
Español (España, Alfabetización Internacional)Català (Català)English (United States)  
 
 
spacer
 
  spacer
separador
 

Bloc de notas / Últimos artículos en prensa

   
   
  Buscar   
Article ARA (desembre 2013 - 1): "Dubtar per conèixer i actuar"

 

Probablement, els humans mai ens acabarem d’entendre a nosaltres mateixos. No perquè siguem complexos, sinó per ser autoreferents. A través de la recerca científica –que combina llenguatge, lògica i dades captades pels nostres sentits- avui sabem que som un producte més de l’evolució de la vida en el planeta. Però aquests tres elements de la recerca científica apunten tots al nostre cervell, un objecte complex que potser no arribarem a conèixer mai del tot. Tal com a vegades es diu, si el cervell fos tan simple com perquè el poguéssim conèixer, no podríem formular-nos la pregunta.  
Aristòtil va copsar bé l’afany humà vers el coneixement, malgrat la consciència de que es tracta d’un afany que mai no té fi. Noves respostes porten sempre a noves preguntes. Daniel Dennet ens diu que fins i tot un virus és un “ADN despullat, dotat d’actitud”. Tanmateix, som uns animals epistemològicament ingenus. Tendim a pensar que per saber com és el món només cal obrir els ulls i el món apareix tal com és, amb totes les seves dimensions, formes i colors. Per sobreviure, relacionar-nos i reproduir-nos, amb això la humanitat n’ha tingut prou. Però quan ens preguntem si les coses son com semblen que son, la conclusió més raonable, per poc que ens hi esforcem, és un “no” rotund. Es tracta d’una qüestió que ha apassionat i alhora desconcertat a molts científics i filòsofs al llarg de la història. I segueix fent-ho. Avui hem arribat a respostes bastant sorprenents a partir del que ens diuen la física, l’astronomia, la biologia i les neurociències.
Sabem, per exemple, que “pensem” amb una part més aviat petita del nostre cervell (que sembla que té uns 87.000 milions de neurones que descendeixen d’entitats eucariotes de fa més de mil milions d’anys. Això pot semblar molt temps, però segons com t’ho mires l’evolució ha anat ràpida, especialment en la proliferació i complexitat de formes de vida dels darrers set-cents milions d’anys -també la velocitat de la llum ens sembla ràpida, però resulta ser molt lenta en el món de l’astronomia). La resta del cervell opera de manera autònoma, sense que en siguem conscients en cap moment. I és des d’aquelles neurones concretes des de les que interpel·lem al món a partir d’uns llenguatges i una lògica creats per nosaltres mateixos i d’uns sistemes perceptius que podrien ser d’una altra manera (com els que tenen, per exemple, altres animals).
Les respostes proposades sobre com és el món, sobre si el coneixem o el podem conèixer, han anant canviant. Tanmateix, al final hem d’acceptar que la “realitat” que captem pels sentits, ho vulguem o no, no deixa de ser un permanent engany convincent. I aleshores resulta inevitable retornar, encara que ja en un altre pla, al punt inicial del dubte sobre fins a quin punt ens estem enganyant sobre aquesta realitat, inclosos nosaltres mateixos. La conclusió és que vivim en un món que el nostre cervell crea de forma activa –la llum, el temps, els colors, etc. Alguns físics, per exemple, ens diuen que el temps no existeix. I que lluny de que puguem associar l’espai buit quàntic al no-res, resulta que té un comportament dinàmic que explica l’origen de tot l’univers. Son idees magnífiques!.
Però tot això mareja una mica als nostres pobres cervells macroscòpics. Així, una resposta que sembla sensata davant de tanta “profunditat epistemològica” és: “molt bé, però, i què?”. De fet, és el que fem a la pràctica, inclosos els científics i filòsofs interessats en aquesta mena de coses. David Hume era un expert en l’expressió d’aquesta despreocupació pràctica desprès d’haver qüestionat l’existència de tot. Però aleshores, quan ens deixem de “filosofies” i retornem a la vida, diguem-ne, “normal”, el més probable és que tornem a enredar-nos en problemes relacionats amb les nostres ingenuïtats epistemològiques espontànies. Per exemple, en el tema recurrent de les relacions entre “naturalesa” i “cultura” que segueix generant molts equívocs, acalorades discussions i oceans de bibliografia en l’àmbit de la política, de l’educació, etc, sabem que el que falla és la pregunta, però aquesta sembla immutable. L’expressió que diu que les persones som l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra és molt optimista: tothom s’està entrebancant constantment amb les mateixes pedres cada dia.
A la Poesia del pensament, George Steiner afirma que “potser, en la nostra breu història evolutiva, encara no hem aprés a pensar”. Doncs potser es tracta d’això: uns éssers vius semievolucionats que, en un planeta d’una estrella i d’una galàxia vulgars, s’interroguen sobre qui o què son, responent-se coses molt diferents: des de considerar-se els preferits d’uns deus que el propis humans han creat, fins a expressar una actitud hedonista o tràgica davant del no sentit últim de tot plegat. Ser racional és opcional. Però una gran avantatge de la filosofia i de les ciències és que sempre ens permetran expressar dubtes sobre les idees i accions que proposem. Sobre el món. I sobre nosaltres mateixos.

 

 

Comments

There are currently no comments, be the first to post one.

Post Comment

Name (required)

Email (required)

Website

CAPTCHA image
Enter the code shown above in the box below

Suscríbete al blog

Suscríbete al bloc de notas y recibe las novedades en tu lector RSS o en tu correo electrónico

Suscríbete por RSS
Suscríbete por email

Per mesos
enero 2023 (1)
febrero 2022 (1)
septiembre 2018 (2)
julio 2018 (4)
mayo 2018 (3)
abril 2018 (1)
marzo 2018 (3)
febrero 2018 (1)
enero 2018 (3)
diciembre 2017 (1)
noviembre 2017 (2)
octubre 2017 (4)
septiembre 2017 (2)
julio 2017 (2)
junio 2017 (2)
mayo 2017 (2)
abril 2017 (2)
marzo 2017 (3)
febrero 2017 (2)
enero 2017 (2)
diciembre 2016 (2)
noviembre 2016 (2)
octubre 2016 (3)
septiembre 2016 (1)
julio 2016 (1)
junio 2016 (2)
mayo 2016 (3)
abril 2016 (1)
marzo 2016 (2)
febrero 2016 (2)
enero 2016 (2)
diciembre 2015 (2)
noviembre 2015 (1)
octubre 2015 (2)
septiembre 2015 (2)
agosto 2015 (2)
julio 2015 (1)
junio 2015 (3)
mayo 2015 (2)
abril 2015 (1)
marzo 2015 (3)
febrero 2015 (2)
enero 2015 (2)
diciembre 2014 (2)
noviembre 2014 (3)
octubre 2014 (2)
septiembre 2014 (1)
julio 2014 (3)
junio 2014 (2)
mayo 2014 (2)
abril 2014 (3)
marzo 2014 (1)
febrero 2014 (2)
enero 2014 (3)
diciembre 2013 (4)
noviembre 2013 (1)
octubre 2013 (2)
septiembre 2013 (2)
agosto 2013 (1)
julio 2013 (1)
junio 2013 (2)
mayo 2013 (2)
abril 2013 (3)
marzo 2013 (2)
febrero 2013 (2)
enero 2013 (1)
diciembre 2012 (3)
noviembre 2012 (2)
octubre 2012 (2)
septiembre 2012 (2)
julio 2012 (2)
junio 2012 (3)
mayo 2012 (2)
abril 2012 (2)
marzo 2012 (2)
febrero 2012 (1)
enero 2012 (3)
diciembre 2011 (2)
noviembre 2011 (2)
octubre 2011 (2)
septiembre 2011 (1)
agosto 2011 (2)
julio 2011 (2)
junio 2011 (2)
mayo 2011 (2)
abril 2011 (2)
marzo 2011 (2)
febrero 2011 (1)
enero 2011 (3)
diciembre 2010 (3)
octubre 2010 (1)
septiembre 2010 (1)
julio 2010 (4)
junio 2010 (3)
mayo 2010 (1)
abril 2010 (3)
marzo 2010 (1)
febrero 2010 (5)
enero 2010 (2)
   
spacer   spacer
 
 
  | Copyright 2009 by Ferran Requejo By Magik@ment